Accelerant

La posada en escena va ser trepidant, amb ritme i encert per part de tots dos equips. El canell de Torrens no va tardar a fer-se notar (10 punts i 4/5 tirs ja en el primer parcial) i, a poc a poc, Espanya va agafar la pauta del partit, passant-se la pilota en atac i incomodant el rival, que, amb tot, tenia recursos per no despenjar-se, encara que fos a cop d’individualitat. Això, ja se sap, mai és un bon negoci i, quan l’encert va decaure, a l’equip francès van aparèixer-li els maldecaps. I, sense la transició –un sol contraatac a principis del segon quart–, el seu joc era buit i insubstancial. Dumerc va tornar a la pista per rescatar l’equip, però la inèrcia de les de Mondelo era imparable, corrent i amb encert de fora (32-20, 15’).

Sense rebot ni arguments col·lectius –i això que a mitjan segon quart ja havien saltat a la pista les dotze peces–, França va rebre una dosi d’oxigen a partir de la qualitat de Dumerc i es va acostar tímidament, per bé que, amb Lyttle fent de tot, el marcador havia tornat a créixer a la mitja part (39-30).

La tornada de vestidors no faria res més que ratificar la superioritat d’Espanya. Mossegant al darrere, no només va ofegar l’atac rival (1/8 en tirs i 3 pilotes perdudes en sis minuts de tercer quart), sinó que el seu dinamisme ofensiu feia anar de bòlit la defensa francesa (49-33, 26’). Ningú llençaria la tovallola tan aviat, però era impossible pensar en una remuntada si Torrens i Lyttle estaven al nivell que estaven. Amb tot, van arribar a situar-se a 14 (60-46), però Xargay va encarregar-se que fos un miratge. I amb França ja rendida, la distància arribaria a enfilar-se fins al 69-46 (36’). Un recital.