Protagonistes dels Jocs Olímpics de Barcelona 92
Oscar Schmidt Bezerra
La veritable mà de Déu
Oscar va ser el màxim anotador dels Jocs de Seül, Barcelona i Atlanta, i conserva la majoria dels sostres individuals en cites olímpiques
No va jugar mai a l’NBA però és el mite vivent del bàsquet brasiler
No eren els seus primers Jocs, ni els segons ni els tercers... ni van ser els últims. A Oscar Schmidt Bezerra (Natal, 16-2-1958) el van parir per ficar la pilota grossa a la cistella i entre el 1980 i el 2003 ho va fer tantes vegades fins a sumar 49.737 punts. Kareem-Abdul Jabbar, el màxim anotador de l’NBA, en va acumular 44.149. És el mite olímpic brasiler, tant, que l’any passat va ser un dels últims rellevistes de la torxa en la inauguració dels Jocs de Rio. A molts els va estranyar que no fos l’últim, i més quan estava –i està– tractant-se per acabar de dominar un tumor cerebral.
A Barcelona, amb 34 anys, Oscar no va arribar a l’escandalosa mitjana de 42,3 punts que havia aconseguit a Seül 88 (mitjana rècord absolut en uns Jocs, que difícilment serà mai batuda i que inclou els 55 punts com a rècord en un partit, justament contra Espanya) però va ser-ne el màxim anotador (24,75 punts), com també ho seria a Atlanta, als 38 anys. Mão Santa no va poder fer més que portar el Brasil al cinquè lloc, ni més ni menys que el sostre olímpic del Brasil en el bàsquet modern, ni més ni menys que el que van aconseguir a Londres amb un equip ple de jugadors de l’NBA (Nené, Barbosa, Splitter, Varejão...), la lliga que Oscar no va jugar mai.
Clarament aler, amb un físic que avui dia no aniria enlloc, Oscar es va especialitzar a llançar de lluny i a no fallar. S’ha escrit que és qui és perquè en un club proper a casa seva, l’Unidade, hi havia un entrenador japonès anomenat Myrura que li va ensenyar una tècnica de tir basada en la perseverança oriental. En tot cas, si només Oscar se’l va creure és que no era gaire convincent.
Té més rècords en els Jocs: tres vegades màxim anotador (mai per sota de 24,1 punts), líder en punts anotats (1.093), en mitjana (28,8) i en tirs de 3, de 2 i d’1 punt anotats.
Quan va deixar Barcelona, Oscar no imaginava que li quedava corda per a onze temporades més. Les vuit últimes, en una lliga menys exigent com és la brasilera, van ser un festival, sempre per sobre dels 30 punts de mitjana. Es va retirar al final del curs 2002/03, amb 45 anys, havent anotat 33,1 punts de mitjana aquell curs. I va establir el rècord de triples en un partit (11) que va perdre quan Jacob Pullen es va tornar boig aquell 8 de març del 2014 i en va clavar 12.
Oscar va tancar la seva etapa esportiva a Europa jugant dues temporades a l’ACB amb el Fórum de Valladolid, amb 28,3 punts de mitjana i un increïble 44% en triples llançant-ne 10 de mitjana per partit, als 35 i 36 anys.
Ja a casa i en un país de passions, l’aparentment fred i racional Oscar es va embrancar en una aventura política. No és insòlit al Brasil que els mites de l’esport –Pelé, Romário, Bebeto... en són exemples clars– siguin candidats a recollir molt vot popular. Oscar encara jugava quan va ser candidat al Senat pel Partit Progressista a São Paulo. “Vaig passar 13 anys a Europa pensant a tornar al Brasil i ser president. Del Senat a la presidència hi ha un pas.” Però els conciutadans no el van elegir. El seu rival va treure 6,7 milions de vots i ell, 5,75. El Brasil més devot va aflorar quan la seva mare va fer confessar: “Tinc els genolls inflats de tant resar perquè no guanyés. He resat tant que ha perdut. És un home d’esport i ha defensat el país des de l’esport. La política no té res a veure amb ell.”
El maleït càncer
L’any 2011 va tenir un primer avís però, per sort, el tumor que li van extirpar del cervell era benigne i la intervenció no va deixar seqüeles.. Però la malaltia va reaparèixer l’abril del 2013 i de mala manera. Aquesta vegada el tumor era maligne i el 30 d’abril el van tornar a operar. Un any més tard va ser una arítmia el que el va tenir vint dies en un hospital.
La malaltia li ha fet venir pressa: “Gasto tot el que guanyo, no guardo res. Què és la qualitat de vida? Guanyar i tenir temps de disfrutar del patrimoni. Els plans són viure al dia i intensament”, explicava. Fa sessions de quimioteràpia cada mes, “qui sap si per tota la vida”, senyal que la malaltia continua latent i admet que la mort li causa “terror”.
El passat gener va publicar un vídeo al seu compte de Facebook en què se’l veia fent una sessió de tir. “Jo he estat el que he estat pel que m’entrenava. No hi ha cap jugador del planeta que s’hagi entrenat més que jo, només per això jo havia de jugar millor”, havia declarat pocs anys enrere. Tothom tranquil, la retirada és definitiva.