El podi

D’entre els aspirants que va enviar a la lona, Sèrbia i Espanya. Tots dos han pujat al podi –plata i bronze, respectivament– i això no es pot considerar mai un fracàs. En tot cas, i sobretot els de Scariolo, venien a la cita a una altra cosa, a penjar-se el quart or en les últimes cinc edicions. Però, al contrari que en cites anteriors, el pas dels dies li va fer perdre gas i ja va exhibir més fragilitat de l’habitual a partir de vuitens. I la densitat argumental eslovena va ser inassumible, per la seva precarietat defensiva al perímetre. L’absència d’Abrines es va notar, especialment quan les defenses es tancaven i ofegaven els Gasol, limitant-los l’espai.

El mèrit de Sèrbia, tot i perdre la tercera final consecutiva d’un gran torneig –copa del món, Jocs Olímpics i ara l’europeu–, és la seva perenne competitivitat. I això que els faltaven elements de pes, com Teodosic, Jovic, Kalinic i Bjelica, per citar-ne alguns. No van assolir el metall, però és molt ressenyable la participació de Rússia i Letònia. Els primers, per sortir de les tenebres amb la proposta de Bazarevitx. Sved era l’epicentre de tot –ha fet 24,3 punts en la cita i el seu canell de gel va ser determinant a quarts i també a vuitens–, si bé va mostrar en el partit pel bronze que, sense ell i endurint la defensa, també pot fer mal a qualsevol. Letònia va dir adeu a quarts, però va deixar entreveure el que pot ser capaç de fer en el futur. Amb el millor atac (91,6 punts) i la millor ràtio entre assistències i pèrdues (24,3 per només 11), va dur Eslovènia al límit. Porzingis, juntament amb Doncic, són el futur del bàsquet FIBA.

Decepcions

Per primer cop en dues dècades, França no va entrar als quarts. És evident que les baixes –principalment la de Parker– li van limitar el potencial i Collet no se’n va sortir en la reestructuració de rols. L’equip anotava, però tendia a l’anarquisme i a perdre més pilotes del compte (15,3). Que Alemanya li pugés a cavall a vuitens va ser molt sorprenent. Com també ho va ser la relliscada lituana, el subcampió en les dues edicions prèvies. Amb un base amb cara i ulls –i en la cita s’ha tendit a jugar amb dos de junts– i un joc interior limitat, no en va fer prou per superar Grècia a vuitens. L’equip hel·lè va acabar vuitè i va dur Rússia al límit, però va anar a batzegades. Quan es va veure amb l’aigua al coll en la primera fase, va optar per una rotació a l’antiga, amb quatre jugadors amb més de trenta minuts. Això sí, un recurs que, en tornejos així, és de curt recorregut. Croàcia, per talent, i Turquia, com a amfitriona, eren candidates a rebel·lar-se, però van tornar a fer figa, a vuitens. Molt aviat.