La recepta habitual

A mesura que s’escampi la fama de l’Uni com un equip amb altíssim ritme defensiu, els rivals buscaran solucions estratègiques i les defenses zonals faran la seva aparició, tant per canviar el ritme com per protegir el rebot –un altre punt fort de l’Uni– com per estalviar esforços quan el rival parteix d’una rotació menys extensa. És el cas del Ceglèd, una plantilla experimentada, amb ofici i amb tres jugadores per sobre dels 30 anys, però alhora amb només set peces que compten quan l’exigència és alta. No es pot prendre com a exemple el seu últim partit de lliga, contra el Sopron –l’equip que dirigeix Roberto Íñiguez– perquè va quedar trencat aviat i el tècnic del Ceglèd, amb bon criteri, va repartir minuts. Però en la derrota a Gernika van jugar només vuit, i la vuitena va estar només sis minuts en pista.

Per tant, la recepta és clara i coneguda. Màximes revolucions al darrere –una bona manera que Chanel Mokango no tingui tant de pes com és habitual (fa 13,7 tirs de mitjana entre totes les competicions), i els recursos per atacar es multiplicaran. A la lliga hongaresa –una competició amb mitja dotzena d’equips de nivell– el Ceglèd hi transita amb balanç equilibrat (2-2).