“Cada abril anar-se’n cap a casa sense poder ser-hi era dur, però finalment ja puc dir que jugaré els play-off. És un somni fet realitat.” A peu de pista, a l’Staples, no hi havia ningú amb més felicitat dibuixada a la cara. Avesat a la precocitat –va debutar a l’ACB quan encara no tenia quinze anys, ja en fa més de dotze, el 2005–, Ricky no aconseguia treure el cap en la fase pel títol a l’NBA. En va quedar fora els sis anys previs a Minnesota i, enguany, que arribava a una franquícia que havia perdut el seu líder –Gordon Hayward se’n va anar als Celtics– i tot semblava més feixuc, ha estat el bo. Als Jazz hi ha trobat un ecosistema perfecte, amb un tècnic que hi ha confiat des del primer dia. L’abraçada amb Quin Snyder un cop obtingut el bitllet ha estat significativa.

L’equip, que al gener estava a cinc partits del play-off, ha anat creixent exponencialment amb el pas de les setmanes. “No disposem d’una o dues estrelles, o un big three, sinó que la nostra força és el grup”, diu el català. No és només el repartiment de la producció –set elements fent 11 o més punts de mitjana amb Donavan Mitchell liderant (20,5)–, sinó també la seva força defensiva el que marca la diferència. És el segon que rep menys punts (100,1), i el salt de qualitat el va fer quan va recuperar Rudy Gobert de la lesió a mitjan gener. El pivot és un factor diferencial al darrere. I, és clar, també hi ha el paper de Ricky, que ha fet l’eclosió tan esperada en atac. A l’abril, per exemple, ha fet 18 punts (63% en tirs), 4,5 rebots i 3,8 assistències. “Ara jugo amb molta confiança. A més, juguem en equip i això ajuda el meu joc.” Els Jazz depenen d’ells mateixos per acabar tercers a l’oest. Això sí, han de vèncer els Warriors i els Blazers en els dos últims partits. “Hi arribem bé i ara som capaços de tot”, diu el base, que dedica la fita a la seva mare, Tona, morta el 2016.