Irrepetibles
La selecció espanyola, amb cinc catalanes, mostra la seva maduresa competitiva per sotmetre Bèlgica i penjar-se el bronze
És la sisena medalla consecutiva en una gran cita
ESPANYA 67 BÈLGICA 60
ESPANYA:Palau (2), Casas, Xargay (17), Ndour (13), Nicholls (6) –cinc–; Cruz (3), Domínguez, Gil (2), Ouviña (9) i Torrens (15). 17/48 de 2, 8/17 triples (3 Xargay, 2 Torrens i 1 Cruz, Ndour i Ouviña), 9/10 tirs lliures, 31 rebots (10 Nicholls), 19 assistències (5 Palau) i 77 de valoració (17 Nicholls).BÈLGICA:Allemand (8), Delaere (2), Kim Mestdagh (15), Meesseman (24), Linskens (4) –cinc–; Carpréaux (2), Hanne Mestdagh (3), Raman, Vanloo i Wauters (2). 23/42 de 2, 1/10 triples (1 Kim Mestdagh), 11/12 tirs lliures, 32 rebots (9 Meesseman), 17 assistències (8 Allemand) i 65 de valoració (28 Meesseman).PARCIALS:15-15, 17-12 (32-27); 23-16 (55-43) i 12-17 (67-60).D’aquí a 20 o 30 anys (o més i tot), encara es parlarà d’aquesta generació que ha catapultat Espanya fins al cim del bàsquet mundial femení. Amb el vernís català de sempre –en aquesta ocasió, cinc jugadores a més del tècnic, Lucas Mondelo–, ahir l’equip va obtenir la sisena medalla seguida en gran campionat. O el que és el mateix, no ha fallat mai des del 2013. El botí: dos ors i un bronze europeus, una plata olímpica i una plata i un bronze en els mundials.
Aquest darrer metall ha hagut de suar-se de valent. Des dels problemes físics en la preparació fins a un trajecte gens fàcil, que la derrota contra Bèlgica en la primera fase va complicar encara més. Però, sense l’esplendorós joc d’altres campionats, ha acabat pujant al podi del seu mundial, amb el suport de la graderia i el seu esperit competitiu.
A rebuf
Com ha estat massa habitual en el torneig, l’inici no va ser gens bo. Amb escassetat d’energia i atenció, la defensa deixava escletxes i Bèlgica aprofitava tots els desajustos per fer camí (5-15, 7’). En aquest punt, Lucas Mondelo ja havia sacsejat la banqueta –triple canvi, amb entrada a la pista d’Ouviña, Cruz i Gil– per elevar l’activitat al darrere. Ho va aconseguir i, fruit de les pilotes perdudes forçades al rival, va trobar el joc a camp obert i els triples. Dos de consecutius, de Cruz i Ndour, van situar el 15-15 al final del primer quart.
Espanya patia de valent per anotar en la pintura –4/17 tirs de dos a l’inici del segon parcial–, però el rebot ofensiu li donava molta vida i en defensa ja havia trobat el to. Així, en el moment en què va localitzar les inspiracions individuals (Ndour i Xargay), va obrir una petita escletxa en el marcador (28-21, 17’). El combinat belga ho va mitigar mínimament en la mitja part (32-27).
Amb el control absolut en el rebot i serrant les dents en defensa, l’equip anava forjant un avantatge i feia tot l’efecte que el partit es podia esquerdar. Sobretot, perquè Xargay se l’havia apoderat, amb la seva determinació en atac. S’hi va afegir també el talent de Torrens i, malgrat la feina de Weesseman, es va cloure el tercer quart amb un +12 (55-43).
Que quedava un món es va veure de seguida, quan, vist i no vist, Bèlgica li va tornar a posar l’alè al clatell (0-11 i 55-54, 34’) i fins i tot va tenir un triple alliberat, de Weesseman, per avançar-se. Hi havia molts nervis –tècnica a Ndour– i un bàsquet de Gil va ajudar a calmar-los. En el tram final, Espanya va tenir el cap fred, amb Palau dirigint i Nicholls i Xargay liquidant el partit.