No és que pugui canviar sinó que ja ho ha fet dins i fora de la pista. Està en dinàmica positiva, aporta energia i, com que és tiradora i anotadora, fa que la defensa estigui pendent d’ella i ens deixi més espais a la resta. La Simmons té gran part de la culpa d’haver canviat la dinàmica i ara anirem cap amunt segur. Estem anant clarament de menys a més.

L’Snatt’s dona oportunitats als joves i tenia l’opció d’estudiar, i no és decisiu però també és important ser prop de casa. M’han acollit molt bé. Estic molt a gust.

Vull trobar-me còmoda de nou en el bàsquet. I pel que fa a estudis, vull compaginar el bàsquet amb una cosa que m’agradi. Als Estats Units vaig trobar gent increïble des del punt de vista social, però quant a bàsquet i estudis no era jo mateixa. He tornat per retrobar-me i sentir-me còmoda. Allà vaig agafar classes de màrqueting, de comunicació o d’anglès, però el que m’agradava era la salut i allà no ho podia estudiar. Aquí estic estudiant fisioteràpia.

No vaig tenir gaires oportunitats pel que fa a joc. Quan ets a l’altra punta del món, hi vas pel bàsquet i no tens minuts, t’ho replanteges. Volia una altra cosa. No trobava sensacions jugant i no volia passar un altre any així.

El nivell de l’equip era altíssim però en algun moment podia haver tingut més minuts. Hi havia jugadores espectaculars, d’un altre nivell. No tanco la porta a tornar als Estats Units. Vaig tenir sort de coincidir amb el Xavi López, un dels tècnics que tenia que és català i que arribarà lluny, i la Maite Cazorla; érem com una família.

Ho és però no paro. Als Estats Units et faciliten els estudis i el bàsquet. És més, t’obliguen. Si no aproves no jugues i sancionen i fins i tot l’equip. L’NCAA obliga que les universitats ho posin fàcil.

I tant. A tothom, perquè crec que sortir de casa als 18 anys amb una beca, viure l’experiència, aprendre anglès, és vital. S’ha de donar sempre una oportunitat i no pots dir que no a experiències com aquestes, i després decideixes si hi vols estar un any, quatre o tota la vida.

Allà tenen 14 anys i són molt dependents. Als Estats Units és molt diferent perquè ja hi vas amb 18 anys. Espero que el programa del Segle XXI no s’acabi mai. És una oportunitat que ens donen les federacions perquè surten moltes jugadores. El record que et queda és que t’agradaria tornar a anar-hi. Com a persona i jugadora creixes molt. Els quatre anys allà són la bomba.

Quan vaig entrar van canviar una norma, que les que vivíem a prop de la Blume no podíem viure allà. Els dos primers anys havia d’anar a casa perquè no ens entrenàvem al matí i ho portava molt malament. Però després ens entrenàvem a les 6.45 h i ja em deixaven quedar-m’hi.