No és que pugui can­viar sinó que ja ho ha fet dins i fora de la pista. Està en dinàmica posi­tiva, aporta ener­gia i, com que és tira­dora i ano­ta­dora, fa que la defensa esti­gui pen­dent d’ella i ens deixi més espais a la resta. La Sim­mons té gran part de la culpa d’haver can­viat la dinàmica i ara ani­rem cap amunt segur. Estem anant clara­ment de menys a més.

L’Snatt’s dona opor­tu­ni­tats als joves i tenia l’opció d’estu­diar, i no és deci­siu però també és impor­tant ser prop de casa. M’han aco­llit molt bé. Estic molt a gust.

Vull tro­bar-me còmoda de nou en el bàsquet. I pel que fa a estu­dis, vull com­pa­gi­nar el bàsquet amb una cosa que m’agradi. Als Estats Units vaig tro­bar gent increïble des del punt de vista social, però quant a bàsquet i estu­dis no era jo mateixa. He tor­nat per retro­bar-me i sen­tir-me còmoda. Allà vaig aga­far clas­ses de màrque­ting, de comu­ni­cació o d’anglès, però el que m’agra­dava era la salut i allà no ho podia estu­diar. Aquí estic estu­di­ant fisi­o­teràpia.

No vaig tenir gai­res opor­tu­ni­tats pel que fa a joc. Quan ets a l’altra punta del món, hi vas pel bàsquet i no tens minuts, t’ho replan­te­ges. Volia una altra cosa. No tro­bava sen­sa­ci­ons jugant i no volia pas­sar un altre any així.

El nivell de l’equip era altíssim però en algun moment podia haver tin­gut més minuts. Hi havia juga­do­res espec­ta­cu­lars, d’un altre nivell. No tanco la porta a tor­nar als Estats Units. Vaig tenir sort de coin­ci­dir amb el Xavi López, un dels tècnics que tenia que és català i que arri­barà lluny, i la Maite Cazorla; érem com una família.

Ho és però no paro. Als Estats Units et faci­li­ten els estu­dis i el bàsquet. És més, t’obli­guen. Si no apro­ves no jugues i san­ci­o­nen i fins i tot l’equip. L’NCAA obliga que les uni­ver­si­tats ho posin fàcil.

I tant. A tot­hom, perquè crec que sor­tir de casa als 18 anys amb una beca, viure l’experiència, apren­dre anglès, és vital. S’ha de donar sem­pre una opor­tu­ni­tat i no pots dir que no a experiències com aques­tes, i després deci­dei­xes si hi vols estar un any, qua­tre o tota la vida.

Allà tenen 14 anys i són molt depen­dents. Als Estats Units és molt dife­rent perquè ja hi vas amb 18 anys. Espero que el pro­grama del Segle XXI no s’acabi mai. És una opor­tu­ni­tat que ens donen les fede­ra­ci­ons perquè sur­ten mol­tes juga­do­res. El record que et queda és que t’agra­da­ria tor­nar a anar-hi. Com a per­sona i juga­dora crei­xes molt. Els qua­tre anys allà són la bomba.

Quan vaig entrar van can­viar una norma, que les que vivíem a prop de la Blume no podíem viure allà. Els dos pri­mers anys havia d’anar a casa perquè no ens entrenàvem al matí i ho por­tava molt mala­ment. Però després ens entrenàvem a les 6.45 h i ja em dei­xa­ven que­dar-m’hi.