Segur que hi ha d’haver alguna cosa més que no pas el tema esportiu. A mesura que vagin passant els dies aniré sabent coses per entendre perquè han acabat decidint això.

Fa tres setmanes estàvem parlant ja de jugadors per al curs vinent, de renovacions per preparar l’equip i vaig recordar al president que s’acabava el contracte el 30 de juny. Em va dir que comptava amb mi i fins dimarts vaig estar treballant per fer l’equip. Aviat aniré sabent el perquè de la meva sortida de Manresa. La decepció és doble perquè no volen que continuï a Manresa, que és casa meva.

Això encara menys. He estat el director esportiu més barat de l’ACB i mai he demanat res econòmicament. Ara, quan s’acabava el meu contracte, tampoc. Ara directament m’han dit que no em renovaven sense negociar ni parlar de res de diners.

Des del primer dia amb el Josep tinc una relació excel·lent tant personalment com professionalment. Em va donar l’oportunitat i ell sempre va de cara. Com a president em va dir que no em renovarien. No hi va haver opció de negociar res perquè la decisió estava presa i volien un altre perfil de director esportiu.

Potser amb un altre tarannà diferent del meu, de la manera de treballar, més recte en segones quines preses de decisions. He intentat sempre compartir les meves decisions perquè fossin consensuades, tot i que hi haguessin diferències de criteris.

Era una cosa conjunta. Soc partidari que l’entrenador és qui ha de fer jugar els jugadors i oferia els que hi havia al mercat i el tècnic tenia l’última paraula. Però estava parlat des del president fins als tècnics ajudants.

No ho crec. Lògicament, quan comences vas aprenent i creixent, perquè només tenia 38 anys. Mirant enrere hauria d’haver tingut més duresa i no deixar passar alguna cosa, però per la dinàmica o els resultats prefereixes frenar-ho per no generar més problemes i algun cop he fet un pas enrere perquè es treballés a gust a l’equip.

Era un any que estàvem a la LEB i es volia canviar tant esportivament com pel que fa a la imatge del club, perquè havíem perdut força amb l’afició descontenta. Amb el Josep Sáez teníem clara la línia: gent que tingués ganes de venir, que s’identifiqués, al nostre nivell però pagar al dia i recuperar tant sí com no l’essència del que sempre havia estat el Manresa.

Totalment. Dos dels millors tècnics d’Espanya. Els vam explicar el projecte i això ens va donar credibilitat per portar jugadors de nivell.

No tanco cap porta. Quan vaig marxar com a jugador també vaig pensar que no tornaria i ho vaig fer dos cops. La vida fa moltes voltes i qui ara hi és d’aquí a un temps potser ja no hi és i es donen les circumstàncies per tornar.

Segur, però també et dic que ara és diferent perquè no m’ho esperava. S’accepta millor, però és igual de dur. La decepció és molt gran i espero fer un cafè d’aquí a uns dies amb el president, amb qui tinc bona sintonia, i que m’expliqui en què m’he equivocat.

Sí, però això a Manresa ja ho han fet sempre i ho han tirat endavant amb mi i en anys anteriors. Però és cert que ha estat una lliçó i crec que les operacions que s’han fet aquests tres anys han estat molt bones.

És una feina que m’agrada molt, em motiva i n’he gaudit moltíssim. Hi ha coses dolentes, però també passava quan era jugador. Veuré com continuo vinculat al bàsquet o si he de canviar de camí.

S’està treballant molt bé. El Pere Romero està fent una bona tasca com a responsable del planter i jo confio molt en joves com Treviño, Naspler i Marc Peñarroya, juntament amb Sakho, Jou, Òrrit i Emfambé i d’altres que han vingut que s’han adaptat molt bé a la filosofia Manresa, com Dani Pérez i Pere Tomàs.

La gent que m’interessava ho ha fet tothom, d’altres que pensava que serien dels primers no ho han fet. Dels que s’alegren que no continuï ja no ho esperava. Però això és la vida.