Queralt Casas (18/11/1992, Bescanó) va iniciar els seus primers bots al CE Pompeu Fabra de Salt i al GEiEG però ràpidament va destacar i això li va valer per poder entrar a la residència Blume dins el programa del Segle XXI. Després va arribar l’etapa professional, primer a Saragossa, després al Rivas de Madrid, i després va fer les maletes per anar per Europa, primer al Galatasaray i després al Nantes, el Landes, el Sopron, abans de tornar a la Lliga Femenina, on ha estat escollida l’MVP nacional fent 11,3 punts i 14 de valoració de mitjana.
Ben tornada i ben premiada. Sorpresa per com ha anat el seu retorn a la Lliga Femenina?
Feia cinc anys que era fora i realment he estat genial, però com a casa enlloc. De fet, no havia pensat tornar encara, però l’oferta del València m’ho va fer replantejar tot.
L’experiència viscuda, però, com la definiria?
No m’he penedit de res. Vaig estar dos anys a Rivas, on vam guanyar la lliga i van baixar a Lliga Femenina 2. Vaig quedar penjada i vaig tenir l’oportunitat d’anar al Galatasaray, que acabava de guanyar l’Eurolliga; hi havia la Sancho Lyttle i la Núria Martínez i no podia dir que no. Però potser hi vaig anar massa jove. Van ser molts canvis, com la llengua, la cultura, el menjar..., però és on vaig aprendre més fora de pista i on vaig madurar més. Després vaig marxar a França els tres anys millors de la meva carrera esportiva i vaig sentir-me a gust, i vaig acabar al Sopron, a Hongria, on vaig tenir la sort de disputar una final a quatre de l’Eurolliga. Tot molt ràpid però tot inoblidable.
Què va pensar quan li van plantejar el projecte de València?
Pensava que em venien una moto perquè em van dir que en dos o tres anys volien ser d’Eurolliga. Vaig pensar que això requeria temps, però la realitat és que s’ha vist que era com em deien. Vaig signar per tres temporades perquè confiava en el projecte i l’he encertat.
Rivas, Ros Casares..., projectes grans que van desaparèixer?
Crec i noto que el bàsquet femení està més viu que mai. Queda molt per fer però he trobat moltes diferències de quan vaig marxar de la Lliga Femenina tant a les xarxes socials com als mitjans. Crec que és conseqüència dels èxits de la selecció espanyola. València és una excepció, però espero que serveixi d’exemple per a altres apostes. Ciutats d’Espanya on hi ha equips ACB es podrien vincular i créixer junts el bàsquet masculí i el femení. La desaparició del Rivas i el Ros no va ajudar el bàsquet femení, però crec que no es repetiran casos així.
Estan marxant grans jugadores i estan arribant fitxatges ‘top’!
Gaudirem molt perquè tenen molt bona pinta els fitxatges que s’han anunciat i els que vindran. Tots espectaculars. Només penso en quant temps queda per poder començar. Però també aviso que un gran equip no és una suma d’estrelles, perquè han d’encaixar tant a la pista com al vestidor. Confio molt que sigui així.
Va marxar a l’estranger però ha tornat. Com altres catalanes.
La vida professional és curta i has d’aprofitar les oportunitats que et brinda el bàsquet a tots nivells, tant d’experiències com de contractes. En una època està molt bé però quan fa anys que ets fora tens ganes de tornar. I més tenint en compte que quan ens jubilem les jugadores no és com en el cas dels homes, que ja es poden retirar. Hem de seguir fent coses tot i haver pogut fer un petit calaix.
Medalla d’or a l’Europeu del 2013 i al del 2019 i bronze en el mundial del 2018. Preparada per al repte dels Jocs Olímpics?
Buf [esbufega]. Fa molts anys que estic preparada per ser-hi i no n’he jugat cap. Aquest any em sentia bé i crec que era una gran oportunitat, però ha passat tot això del coronavirus. Sembla que el meu destí no vol que es faci realitat el somni de jugar uns Jocs Olímpics. Però treballaré molt dur aquest pròxim any per ser-hi.
Vostè, que és gironina, com veu el projecte de l’Uni? S’hi veu en un futur defensant la samarreta?
Fa uns anys que aposten molt fort amb grans fitxatges i per això van guanyar la lliga jugant a alt nivell i juguen a Europa. He tingut l’oportunitat de venir a jugar a l’Uni abans de fitxar pel València però no s’han donat les circumstàncies. Tenia pensat que acabaria aquí després de jugar a Europa però tot ha fet un gir. No sé què passarà en el futur, però sí que ho he tingut al pensament i seria maco.
Com ha viscut el cas de la Marta Xargay, que ha deixat indefinidament el bàsquet?
Si ha pres aquesta decisió és pel seu bé. Des de fora es veu només la vida de l’esportista com una bona vida i que xulo, però hi ha molta cosa al darrere, de pressió, que afecta sobretot mentalment. No dic que sigui el cas de la Marta, però crec que hi hauria d’haver psicòlegs a tots els equips.
Fontajau torna a recuperar l’ambient de l’esport de la cistella. Segueix l’ascens del Bàsquet Girona?
Marc Gasol agraeix sempre a Girona que van apostar per ell i que va créixer aquí. Però potser li hem d’agrair més els gironins a ell el que està fent. Girona sempre ha estat una ciutat de bàsquet i recordo de petita com estava de ple i com es vivia el bàsquet a Fontajau.
Vega Gimeno, Laura Gil i vostè nominades per a l’MVP nacional, totes formades al Segle XXI. Quins records en guarda?
Li ho dec tot, al Segle XXI, perquè gràcies al fet d’incloure’m al programa vaig entendre que si lluitava molt podia aconseguir-ho. El Ramon Jordana m’ho va fer entendre. I com jo són moltes les jugadores que després han arribat a l’elit. Es fa una feina incalculable però clau per al bàsquet d’elit.
Està tan a gust a València que fins i tot ha tornat a estudiar!
Havia deixat els estudis quan vaig marxar a l’estranger però volia continuar formant-me, fer alguna altra cosa que no fos vint-i-quatre hores pensant en bàsquet i estic estudiant educació infantil a la Universitat de València.