Mai agrada, que s’acabi la competició d’aquesta manera i després de perdre una final. Sabíem des del principi, amb la planificació i amb tot el que va anar passant, que arribaríem al nostre millor moment en el darrer terç. Pels canvis de jugadores i perquè quan fitxem la Sonja sabem que serà per a la segona meitat, i quan es trenca la Núria. I sempre fa mal, perdre una final.

Et queden les males sensacions de no arribar a competir per guanyar-la. Sabíem que havíem guanyat els últims cinc partits contra elles i que totes les ratxes es trenquen, però mai desitges que passi en una final.

Elles van sortir molt fortes i els va sortir tot bé. I quan tens una final que organitzes, amb tot a favor com un pavelló ple, quan el pla A et surt bé et fas més fort, i nosaltres no ho vam poder aturar. I aquesta jugadora, quan a més estaven totes molt bé en defensa i molt dures, els ho va posar tot molt fàcil anotant cistelles en moments clau.

Sí, és clar, amb més il·lusió que mai i amb la satisfacció de veure que el club creix any rere any, en totes les parcel·les, i poder ser-ne partícip aportant-hi el meu gra de sorra des de la banqueta fa molta il·lusió. I quan la il·lusió està intacta, o fins i tot és ascendent, no hi ha dubtes per seguir. Queda molt lluny, però vam començar a l’Eurocopa i vam acabar arribant a semifinals i en l’Eurolliga, tot i dos partits a casa que no vam competir, i s’ha de dir que en tots hem estat a un gran nivell. El repte és millorar i continuar fent créixer el club.

La sensació és molt positiva. Després de l’aturada estàvem molt bé, i fins i tot vam guanyar l’Schio a casa, que s’hi jugava el segon lloc; no venien despenjats. I aquest últim partit, que entre els de fa quatre temporades i aquesta ja eren tretze partits perduts a fora, ens va fer veure que la línia era ascendent, tot i que si fas números veus que hi havia jugadores que feia molt poc temps que eren amb nosaltres, com Sonja, Marta, Bishop...

La meva mentalitat és la d’entrenador de club: adaptar-me al que tenim i, amb això, anar al cent per cent sense excuses. Les últimes dues temporades han estat molt dures, perquè en la que acabem guanyant la lliga hi ha lesions greus de jugadores franquícia, com la Nàdia, i la marxa de Murphy. Una reestructuració que ens fa passar una època difícil, amb derrotes que no t’esperes, i al final arribes sòlid al play-off... I aquesta última, en què l’equip ha de saber fer una pretemporada urgent en què els resultats valen. I això ho endureix, però insisteixo en la mentalitat de no buscar excuses, i sí mirar d’arribar al final tan bé com sigui possible, tot i que aquest any no s’acabi jugant.

La plantilla que s’ha fet té jugadores molt potents i molt interessants. I falta completar-la [una pivot alta]. Ara la feina és de compenetració, construir un bloc sòlid i compacte que jugui en equip, i aquesta és la feina de l’entrenador. Amb exigència a cada jugadora perquè aporti la seva millor versió en benefici de l’equip.

Va més enllà: respon a la necessitat individual de parar per agafar aire i carregar les piles. És fàcil d’entendre: al final som persones i, si t’hi fixes, jugadors i jugadores que han començat tan joves, tots, en algun moment, tenen alguna mena de necessitat d’aturar-se, per lesions o per canviar d’aires.

Totes dues, a més, ho viuen d’una manera molt semblant, en el sentit que són decisions que es prenen en el dia a dia, per com et sents. La Laia n’és un exemple, pren decisions dia a dia des de fa anys i ho ha dit en mil entrevistes: quan va decidir parar i anar a Austràlia, al cap d’uns mesos va fer marxa enrere vista l’experiència. No són planificacions a tan llarg termini; el que et manté a aquest nivell és el dia a dia.