Sí, dimecres en Joan Carles ens va comunicar la decisió –que és personal i, per tant, la respectaré– que no podia encapçalar la candidatura. Per descomptat, va ser un sotrac, ja que havíem recollit un centenar d’avals i crèiem que teníem força suficient per obtenir uns resultats excel·lents. I ens posava en una situació complicada, perquè els avals, en cas que algun membre de la candidatura volgués encapçalar-la, haurien de dur el seu nom i no el de Joan Carles Mitjana. Teníem una setmana, amb la dificultat de l’època en què estem. Buscar els presidents que signessin i segellessin l’aval suposava una dificultat sobrevinguda molt important.

No ens presentem a la federació catalana. Continuarem fent feina en benefici del bàsquet català. Sí que es van debatre diverses possibilitats, però hi havia el condicionant dels avals. Si els mateixos haguessin servit, probablement la decisió hauria estat una altra.

Donar suport als projectes que hi pugui haver. Perquè hi ha dos factors prou importants: la Covid-19, que afectarà la primera línia de tota l’organització, i el centenari, que també està condicionat, però que implica unió, ajuda i suport. Cadascun de nosaltres hem d’ajudar en tot el que sigui possible.

Aquesta candidatura no era en contra de ningú. Senzillament, plantejava un projecte per a la federació catalana del segle XXI, amb algunes propostes que implicaven reforçar valors. Amb la formació en línia, més encara en el context que tenim; amb el bàsquet femení, que ha anat creixent però volíem que acabés de donar un tomb; amb el centenari... I retornar, d’alguna manera, moltes de les organitzacions que fa un temps molts clubs no podien fer i que es van traslladar a la mateixa federació, així com reforçar l’organització d’esdeveniments propis, com campus i cursos. A Peu de Pista significava això: escoltar i reforçar els clubs.

Ara cal sumar esforços. L’única candidatura que queda serà, evidentment, la que entomi els nous reptes de la federació i ells han de valorar si aporta valor o no incorporar membres que no són en aquesta candidatura.

Joan Carles Mitjana em va venir a veure a Mollet, em va explicar el projecte i, més enllà que el meu perfil es pugui interpretar com a més institucional, o polític, jo sempre dic que vinc del món del bàsquet: m’ha ensenyat, m’ha educat, m’ha fet compartir relacions fantàstiques amb molta gent. Em va despertar el rau-rau de voler posar el meu gra de sorra en benefici del bàsquet català.

Hi havia una candidatura molt potent i els avals en demostren la força. M’atreveixo a dir que era guanyadora. Sigui bo o dolent, les accions de Ferran Aril i la seva gent seran en benefici del bàsquet català. Cada persona o col·lectiu veu els temes de manera diferent i els afronta de manera diferent. Sí que entenc que el bàsquet català ha de fer un pas endavant, i no vol dir que s’hagin fet les coses malament. És imprescindible que creixi des dels mateixos clubs, se’ls ha de donar la força per continuar desenvolupant la funció social que tenen a cada poble, a cada ciutat. I reforçar l’àmbit formatiu, perquè et donarà més qualitat a la pràctica.