Més enllà del bé i del mal i ja amb més anells que dits, Phil Jackson era el membre de la plantilla dels Lakers menys afectat un cop acabat el partit. L'emoció i les llàgrimes de Fisher o Pau, la ràbia gens continguda de Kobe, l'alegria exultant d'Odom i la infantil de Bynum o les rialles demoníaques d'Artest no van fer immutar el senyor dels anells, instal·lat des de no se sap quan en una ataràxia incorruptible.

Sempre en un segon pla en les celebracions, el tècnic de Montana (17-9-1945) va agafar el micròfon per donar les gràcies, per felicitar els jugadors i la franquícia i per remetre al final de la setmana vinent tots aquells que volen saber si continuarà al capdavant de l'equip. La llegenda, si ha de continuar, ho farà per prescripció mèdica, no pas per ambició personal o crematística del Mestre Zen: als 12 milions de contracte el títol li reportarà dos milions més de prima, un per ser a la final i l'altre per guanyar-la. Un triomf, la del seu tretzè anell, onzè com a tècnic, del qual n'han quedat dues dades més per als llibres: els Lakers, el seu equip, han estat els primers a guanyar el títol iniciant l'últim quart del setè partit per sota en el resultat i, amb un 32% d'encert en el tir, han establert el mínim percentatge per assolir la victòria. Amb meditació o sense, sempre guanyador.