Entre tots hem prostituït els adjectius mític o llegendari aplicant-los a personatges que simplement han destacat molt per sobre de la resta en la seva activitat, oblidant que els mites o les llegendes són peces gairebé única. Amb Pau Gasol passa el contrari. Com que encara està en actiu –i en té per anys– no se l'ha adjectivat en aquest nivell. Però l'empírica i la metafísica avalen la seva ascensió als altars del bàsquet català. No hi ha cap català –i costarà que hi torni a ser– que hagi guanyat dos anells sent tan determinant com el pivot de Sant Boi, ni cap català que hagi transformat un bon equip de l'NBA en un equip campió com Gasol. Això és empíric. I no hi ha cap jugador que hagi suscitat tantes reverències de Kobe Bryant –que ha jugat al costat de Shaquille O'Neal– com el pivot que va deixar el Barça l'any 2001. Tanta lloança és producte dels intangibles que afegeix Pau als 19 punts i 9 rebots de mitjana que acredita en nou anys a l'Olimp del bàsquet.

L'únic que reuneix aquest plec de condicions és Pau Gasol. Tony Parker s'hi acosta. Té tres anells (2003, 2005 i 2007), però en la posició de base no és un jugador únic. Toni Kukoc, també ha guanyat tres títols amb els Bulls (1996, 1997 i 1998) sent, probablement, el sisè home més versàtil de l'NBA moderna (menys de referent interior, jugava en qualsevol posició) a les ordres de Phil Jackson, però quan va ser titular va ser a partir de la temporada següent, ja sense Pippen i Rodman. I Dirk Nowitzki té encara més incidència en els Mavericks que Gasol als Lakers –és el jugador franquícia–, però no ha pogut guanyar cap anell (una final, la del 2006) i destaca més per la seva estadística que pel joc que genera.

Per sortir de la crisi posterior a l'extinció del showtime, els Lakers no en van fer prou amb Kobe Bryant. Van necessitar Shaquille O'Neal i la recepta va funcionar mentre no hi va haver gelosia (títols el 2001, 2002 i 2003). Una altra travessia del desert amb tres anys sense superar cap eliminatòria, i Kobe que es planta i diu que si no li porten una crossa, se'n va. El febrer del 2008 arriba Pau Gasol i de l'amenaça de Kobe no en queda ni el record. No és estrany que entre l'americà més llatinitzat dels Lakers i el català més universal del bàsquet hi hagi sintonia. Si no, no s'entendria que, tot just amb els trofeus a les mans, el primer agraïment fos per al català. A Catalunya i en l'NBA, Pau Gasol ja té els galons que només llueixen les llegendes.