L’era Alfred Julbe, dia 1
El tècnic de l’Spar debuta a Bembibre (19.30 h) amb un sol entrenament, i la presentació a Girona, abans de pujar al bus
“Me’n veig capaç”, diu sobre que un grup jugui molt a prop del seu màxim, l’objectiu marcat
Anna Caula en dues etapes. Joan Carles Díez, Ramon Jordana i Miguel Ángel Ortega sense acabar la temporada. Roberto Íñiguez i Xavi Fernández acabant-la. I Èric Surís des de l’estiu de fa quatre anys fins diumenge. És la relació d’entrenadors de l’Uni en dotze temporades en la Lliga Femenina. I s’hi afegeix Alfred Julbe (1960) des d’ahir, quan feia el seu primer entrenament a la pista annexa de Fontajau, compareixia davant dels mitjans al costat del president, i pujava al bus per marxar a Bembibre, on debuta aquest vespre (19.30h) en el partit de la jornada 8 que l’Spar Girona té pendent de la setmana passada, per la coincidència amb la prèvia de l’Eurolliga, contra el cuer (1-7).
“Tots el coneixeu, és una aposta del club per una persona experimentada, de bàsquet, i molt vinculada a Girona. Volem fer aquest pas més que ens ajudi a continuar amb el creixement del club dels últims anys”, exposava Cayetano Pérez, que argumentava el canvi: “És una temporada dura i volem aspirar als títols i classificar-nos per a les competicions europees.”
Respecte
“Quan entres a mitja temporada, cada cosa que diguis pot sonar ofensiva per a la persona que portava les regnes de l’equip, ho diguis com ho diguis. Tinc un gran respecte per l’Èric, sé l’encàrrec que m’han fet i me’n veig capaç. Sé com treballo perquè els equips facin les coses d’una manera determinada, i lliga amb la idea que tenen els dirigents del club”, especificava Alfred Julbe en la seva primera resposta, després de la intervenció de Cayetano Pérez. També va puntualitzar, de seguida, la seva relació amb el club, des del 2010, quan es feia càrrec del júnior i de la tecnificació individual de jugadores del primer equip, amb especial atenció a Anna Carbó i la seva mecànica de tir: “Sempre hi he estat a prop, com en aquells dos anys amb l’Anna Caula.” “És un club que segueixo, com a aficionat i gironí, perquè soc a Girona des que tenia 29 anys”, hi afegia Julbe, que també recordava haver entrenat un equip femení a Badalona, el Sant Josep, “fa mil anys”. “Al final és entrenar bàsquet”, argumentava, i a la tarda publicava una foto al seu perfil de Twitter amb l’equip del 1983.
“Primer hi ha la sorpresa, sense veure gaires partits veia que anaven guanyant”, reconeixia sobre la trucada rebuda per agafar l’equip: “El grup el coneixia i havia vingut a veure-les. És un grup molt ben pensat, fa molts anys que es porten jugadores d’un gran nivell”, especificava, apuntant l’objectiu, amb el seu verb fàcil i molt didàctic com a fil conductor: “Intentar que un grup jugui molt a prop del seu màxim. Sé l’encàrrec que m’han fet i me’n veig capaç.”
El grup
Julbe manté l’estructura tècnica que tenia Èric Surís –“No veig per què canviar”–, i sobre el debut a Bembibre, diu que el preocupa molestar, per l’impacte emocional que pot tenir la seva presència i la marxa d’Èric Surís: “Hem de digerir bé una situació que sempre és difícil.” “Sortirà la capacitat i professionalitat de les jugadores i també del cos tècnic, en qui delegaré una mica més que normalment, per solucionar el partit, agafar confiança, assimilar i pair el que està passant, i anar pel següent”, deia en una prèvia exprés del duel amb el Bembibre.
“Quan la gent hi toca es treballa millor”, deia qüestionat sobre la qualitat i experiència del nucli del vestidor gironí. I citava Pedro Martínez: “Els artistes són els jugadors, els entrenadors han d’acompanyar.”
LA DADA
EL PROTAGONISTA
Pere Puig: “Els dubtes venen de la temporada passada, renovar-lo possiblement va ser el nostre error”
El director esportiu de l’Uni des de la seva fundació (2005) compareixia minuts abans de la presentació d’Alfred Julbe per explicar la decisió de prescindir d’Èric Surís, a qui va dir haver ofert el seu càrrec “per acabar de professionalitzar” totes les esferes de I’entitat.
“No és un tema personal, és molt difícil tenir-hi una mala relació. És una persona de club, aquests quatre anys i mig ha estat a l’altura i no tenim res a retreure-li”, argumentava Pere Puig, sobre una decisió que qualificava de “complicada i dolorosa. Ens costa prendre aquestes decisions com a club, i aquesta vegada més.” Tampoc era un problema de relació amb les jugadores: “És de desgast i manca de confiança amb el que esperes. És un fet humà, es pot tenir o no. I millor prendre la decisió ara i encarar-ho ara”, especificava Pere Puig, que reconeixia el desgast acumulat: “Tots vau seguir la renovació de l’Èric, els dubtes venen de la temporada passada, i amb l’autocrítica que fem vam decidir renovar-lo i possiblement va ser el nostre error. La confiança com a club ja la teníem trencada i teníem clar que era un estiu complicat i, guiats per les circumstàncies personals, vam decidir renovar-lo.” “Vist des de la nostra perspectiva, va ser un error”, sentenciava.
Pere Puig explicava que la dinàmica de l’Spar Girona recordava la del curs passat: “No som els primers i l’espectacle, quan jugàvem a casa... Sabeu que l’objectiu del club és que la gent marxi contenta, i a casa l’equip no era prou engrescador.” “Ens estava passant el mateix: la supercopa [derrota amb l’Avenida] i perdre amb el València a casa fa que si s’acaba la temporada no tenim plaça en l’Eurolliga i els partits ens costaven: Tenerife i Saragossa a casa o Canàries a fora, ens estava costant molt”, hi insistia el director esportiu, que hi apuntava un altre factor: “El joc tampoc era el que buscàvem, engrescador. I no és una crítica cap a l’Èric, ens en fem responsables i a nivell personal sento que per motius de feina no l’he acompanyat prou.
