XAVI FERNÁNDEZ
DIRECTOR GENERAL DE L’UNI GIRONA
“Podem generar il·lusió”
“Ho enfoquem com una oportunitat. Requereix un esforç important i pot ser un motor econòmic i ajudar les empreses que ens donen suport” diu sobre acollir l’Eurolliga a Fontajau
“Hem trobat la manera de fer el projecte viable: lluitar pels títols en lloc de lluitar per la permanència”
L’Eurolliga
L’Spar Girona jugarà el dimarts 1 de desembre el primer dels tres partits de la primera fase contra el Riga, amb qui s’havia d’enfrontar en els quarts de la darrera Eurocopa. El dijous 3 té el rival més dur del seu grup, el Iekaterinburg, i l’endemà, divendres, tanca la fase de tots contra tots amb l’Schio. Els horaris s’han de confirmar, la segona volta és del 19 al 22 de gener en una altra seu i els dos millors van als quarts.
L’exigència hi és des que es va fundar el club, i l’equip havia de fer un pas endavant. Parlem de molts mesos
Pere Puig, el director esportiu de l’Spar Girona, explicava el canvi d’Èric Surís per Alfred Julbe, minuts abans de la presentació del nou entrenador. Ara, Xavi Fernández (l’Hospitalet de Llobregat, 1968) analitza el moment que passa el club gironí, a menys de tres setmanes de ser la seu d’una bombolla de l’Eurolliga.
Ras i curt: com està l’Uni?
Com la resta de la societat, en una mena de tempesta i esperant que s’escampi. Tampoc ho fem a casa davant la llar de foc. Pel seu tarannà, el club sempre està actiu i afronta els problemes de la millor manera. La situació n’és un reflex: vam fer casals d’estiu amb la incertesa que hi havia, vam ser els primers a preparar un protocol per poder tenir públic al pavelló en un espectacle esportiu –ara malauradament fa unes setmanes que no...– I afrontem un repte com la bombolla de l’Eurolliga, que és un risc.
Serà amb públic? Què suposa?
Ho enfoquem com una oportunitat: seria molt complicat que Girona fos la seu d’una competició FIBA, una final a quatre. Podem aspirar a una d’aquestes bombolles, i amb la complicitat de molts agents com l’Ajuntament o el Bàsquet Girona, que no oblidem que també s’entrena i juga aquí. Requereix un esforç d’organització important i pot ser un motor econòmic i ajudar les empreses que ens donen suport. Genera negoci pel que fa a hotels, autobusos, càterings, personal, seguretat...
El curs passat la FIBA ja veia amb bons ulls Fontajau.
Tenim l’experiència de la copa que vam organitzar fa uns anys [2017] i sabem l’esforç que suposa. Tenim un equip per oferir un bon espectacle; d’alguna manera en aquest moment podem generar il·lusió als nostres aficionats i a la ciutat. Toquem ferro, sembla que començarem la desescalada i esperem que hi pugui haver públic, amb les mateixes mesures que ja es prenien.
Amb el mateix protocol que ja tenien, els abonats en grups estables i guardant distància?
Sí, no hem acabat de sospesar vendre entrades, tampoc ens sembla adient. Si els propers quinze dies tot va millor ho acabaríem d’analitzar. L’escenari mínim que preveiem és recuperar els nostres abonats. Si anés molt bé ens podríem plantejar vendre entrades i situar-los en una zona determinada, però hem de ser prudents.
A l’estiu en un primer moment no va agradar gaire, el protocol.
És veritat que a l’inici molta gent no entenia què passava. Parlem del juliol i per a una temporada que va començar a mig setembre. Quan van entendre la situació, que al futbol no hi havia espectadors per exemple, tothom va ser conscient de les mesures. I segurament vam pagar els plats trencats de ser els primers, però el temps ens ha donat la raó. Sense un pla aprovat pel Procicat hauríem començat sense públic.
Tenen molta relació amb el teixit empresarial que col·labora amb el club. Com ho passen?
El club és un reflex de la societat i amb negocis tancats, amb ERTO, la situació ens afecta. També tenim molta sort que els nostres patrocinadors siguin els primers seguidors de l’equip. La il·lusió que es genera és important. Ens sentim molt arrelats al territori i ho farem. L’esport femení, i en el nostre cas l’Uni, no pot perdre la feina d’aquests anys: ens ha donat un estatus en les millors competicions. En alguns casos en condicions molt diferents de les del Iekaterinburg o l’Schio, o els equips francesos. Hi hem estat i per això sobrevivim: hem d’aconseguir que el rendiment a la pista no es vegi afectat. I per això hem pres les darreres decisions.
Julbe no les ha volgut valorar, però veig per on va: mantenir l’exigència i el creixement.
L’exigència hi és des que es va fundar el club, el fet de no conformar-se i tenir una junta implicada al cent per cent. El que passa a la pista és important i vam detectar que l’equip havia de fer un pas endavant. No parlem d’un partit ni de dos sinó de molts mesos. Es va parlar profundament amb l’Èric a l’estiu i no per una qüestió d’ego, que el president vulgui guanyar, sinó perquè és la manera de crear un cercle virtuós: més espectadors, més televisió, més ingressos per publicitat, més gent... Hem trobat la manera de fer el projecte viable: lluitar pels títols en lloc de lluitar per la permanència.
Això és tota una declaració...
Són els valors que defensem d’esport femení, des de l’excel·lència: volem que la gent que ve a Fontajau vingui a veure un espectacle i, després, si vol, que tingui en compte que és femení. No que vinguin a veure les nenes; n’hem fugit des del primer dia. I aquesta exigència a tots els nivells ens ha fet buscar un pas endavant, convençuts que no calien derrotes per prendre la decisió. No hem d’esperar que passi com la temporada passada, que amb l’esforç que es fa per contractar jugadores no ens classifiquem per a la fase següent i entrem per la renúncia del Sopron. No estem satisfets de quedar dels dos últims del grup i perdre de vint la copa.
Aquesta valoració em sorprèn.
Miro de ser professional i trec unes conclusions. No té a veure amb el pressupost, perquè en l’Eurolliga és el lloc que ens toca, dels últims. Però un cop has fet l’equip i et trobes amb aquestes jugadores, esportivament que no et classifiquis ni per a l’Eurocopa... Que sí que ve d’un average, i internament va ser decebedor, com guanyar dos cops l’Avenida i no ser primers.
No són els resultats, però...
Entenc que no és un club fàcil. Tenim la vicepresidenta amb 600 partits a la lliga, el director general amb 500 a l’ACB, el director tècnic que va néixer amb una pissarra a sota el braç, l’Anna Caula que és fundadora i en va ser l’entrenadora... Hi ha gent que en sap, de bàsquet. L’Èric ha estat honest, ha fet la seva feina tan bé com ha pogut, ha treballat. Li vam donar l’oportunitat i ha crescut.
Escollir l’Alfred va per aquí?
Hi és perquè ha volgut. El club té les seves possibilitats i tenim un projecte esportiu atractiu, amb les millors jugadores. Hi ha un interès d’ell de portar esport femení. Ens agradaria tenir-lo molts anys; també tenim present que quan contractes talent per sota el preu de mercat... És com la Chelsea Gray fa cinc anys, benvingut problema.
Notícies relacionades
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.