CLÀUDIA DEL MORAL
BASE DE L’SPAR GIRONA
“M’encanten els reptes”
“És l’oportunitat de la meva vida”, diu el darrer fitxatge de l’Spar Girona, que reconeix: “Sé el rol que tinc i miraré de fer-ho tan bé com pugui. I aprendre de les millors”
“És una experiència que s’ha de viure. És aprendre, madurar”, explica sobre els seus quatre anys al bàsquet universitari dels Estats Units
M’aniré entrenant cada dia i si l’Alfred decideix fer-me jugar estaré al màxim, esperant l’oportunitat
Clàudia del Moral (1,62 m, 1996) és el fitxatge sorpresa de l’Spar Girona, que la setmana passada la incorporava per complir amb la quota de llicències per la sortida d’Helena Oma. “Em va trucar en Pere [Puig] i m’ho va proposar. Feia temps que parlàvem, ens coneixem de fa uns anys i amb els meus pares, que són abonats, s’han anat veient”, diu la base d’Hostalric, a l’Uni des de preinfantil fins a júnior i que ha estat quatre anys al bàsquet universitari dels EUA.
L’aventura americana l’han fet moltes jugadores com vostè. Per què marxa? Com li va?
Marxo perquè em van veure en un campionat de Catalunya, quan era cadet o júnior. Em van dir que havia d’aprovar el batxillerat i per això vaig esperar-me. És genial, una experiència que s’ha de viure perquè ho podria explicar de mil maneres i mai ho acabaria de definir. És aprendre a créixer com a persona, madurar... He crescut com a dona i n’he après molt.
És una experiència més vital que esportiva, pel que diu?
També esportivament, vaig marxar sola i et trobes molts problemes i te’ls has de menjar tu. Aprens a conviure-hi, t’espaviles. Tant en el bàsquet com des del punt de vista personal no hi ha cap altra alternativa que aclarir-te els dubtes i anar fent dia a dia superant els obstacles que et vas trobant.
En quatre anys haurà comprovat l’individualisme de la societat nord-americana. Que t’espaviles o et passen per sobre...
Sí, en els llocs on he estat era “o trepitges o et trepitgen”. A banda que el bàsquet universitari és molt diferent, per exemple, de la Lliga Femenina: noies de 18 a 22 anys que hi van a mort.
El nivell de joc també deu ser més de mirar de destacar.
També depèn de l’entrenador. És més agressiu, d’un contra un. Moltes companyes meves eren de tenir un referent a l’NBA i voler fer el mateix que ell.
Jugar de base amb aquest tipus de companyes, doncs, és difícil?
M’acabaven dient que era “first pass pointer”. Una base que primer passava la pilota però bàsicament perquè en aquesta posició és el que hi ha. És difícil, sí.
Amb l’Alfred Julbe, hi va coincidir, quan ell estava a la base?
Sí, perquè jo era infantil però pujava amb el cadet. O cadet de primer any i anava amb el segon o amb el júnior. Vam coincidir.
Fem memòria, amb quina generació jugava a la base de l’Uni?
Uf... En vam pujar poques; de fet, la Paula Valera i jo. I quan pujava anava amb la Carla Jou, la Vane, Sílvia Diao, Clara Domingo, Marta Fernández...
En aquests anys només Júlia Soler ha arribat al primer equip. Tanta diferència de nivell hi ha?
Jo vaig acabar el meu any de júnior i volia fer un canvi, després de sis anys. Mirar com ho feia un altre equip, provar nous reptes, que m’encanten els reptes. I vaig provar a copa Catalunya amb l’Arenys, dues temporades.
Per reptes, el d’ara. Què n’espera? Creu que jugarà? L’altre dia veia com Alfred Julbe feia debutar Camila Martínez...
M’aniré entrenant cada dia i si l’Alfred decideix fer-me jugar estaré al màxim, esperant l’oportunitat. M’ho he imaginat, és clar. Jugar a la Lliga Femenina és un somni però depèn de l’entrenador, de com em vegi en els entrenaments. Sé el rol que tinc i miraré de fer-ho tan bé com pugui. I aprendre de les millors, la Laia Palau i la Chelsea Gray. No hi ha millor manera.
Si li ho haguessin dit fa un any –o fa un mes– s’ho hauria cregut?
Va ser impressionant i no m’ho vaig pensar dues vegades. És l’oportunitat de la meva vida, estar al costat de dues grans professionals i sentir-les, a centímetres, persona a persona.
La primera impressió...
Divendres vam parlar una mica, però de lluny i mantenint la distància pels protocols. Em va fer molta il·lusió, però tinc 24 anys i vaig mirar d’aguantar el tipus [riu]. Seran companyes meves i em vaig dir a mi mateixa: “Relaxa’t...”
La presència de Laura Antoja al cos tècnic –potser ella jugava a l’Uni quan vostè era a la base– també serà un suport?
Sí, quan jo jugava hi eren ella i la Beti Orden, la fisioterapeuta. La recordo d’anar a Fontajau i veure-la. I estic segura que com a base m’ajudarà molt i em donarà molt bons consells.
Des que va marxar, l’Uni ha crescut i ara no hi ha públic, però el curs passat mateix amb el Bembibre hi havia 3.000 aficionats.
És una llàstima per la pandèmia, però sí que és veritat que a Girona s’ha donat molt suport a l’esport femení. Des que vaig marxar de l’Uni els meus pares han estat abonats, més que res perquè ens hem de donar suport, entre nosaltres. L’esport femení ho necessita realment.
Aquesta oportunitat li pot obrir les portes a un contracte a la Lliga Femenina, el curs vinent?
Ara mateix no m’ho plantejo, visc el moment. És impressionant el que m’està passant i visc el dia a dia al màxim sense mirar més enllà. No penso en el futur; de jugar, jugaré, per això.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.