Havíem fet diverses temporades a un nivell molt alt, estant en els primers llocs de la lliga. Érem un grup en què ens portàvem molt bé, amb un bon rendiment esportiu i de cop i volta guanyes. Per a un club com el Manresa això va marcar un abans i un després.

Les noves tecnologies estan fent que hi hagi més incidència, tot va molt ràpid en la comunicació. És que érem conscients que la vam fer molt grossa amb la copa i després amb l’ACB, però és que han passat 25 anys i mai més ha passat cap cosa que s’hi assembli. Sempre dominen els mateixos.

La diferència de pressupostos era gegant. Érem el tercer pressupost més baix de la lliga. A un jove li diria que és com si en futbol guanyés la lliga el Valladolid o el Rayo quan era a primera. En bàsquet seria un Fuenlabrada. La copa va ser molt bèstia, però l’ACB amb tres play-off amb pista en contra és una cosa impossible de repetir-se.

Ell i el Pedro Martínez van marcar un camí. El Salva havia estat jugador de nivell i va posar el seu aspecte tècnic molt important. Tenia 36 anys i mai es va sentir rookie. Venia de ser ajudant del Pedro. Va agafar l’equip amb molta personalitat i va triomfar i va ser l’entrenador de l’any. A hores d’ara és un referent i segur que d’ofertes n’ha tingut però no acceptarà qualsevol cosa.

La culpa és de la globalització. En la meva època ens costava molt canviar d’equip, el que intentàvem era estar en un mateix club com més anys millor. Érem molts catalans: Lisard, Peñarroya, Esteller, Capdevila, Singla, el Paco... Ara canvien molt d’equip, la gent està acostumada a anar d’aquí cap allà, el tema econòmic influeix. Abans quan un jugador canviava molt d’equip era mal vist perquè semblava que no s’aconseguia assentar. Tot al contrari que ara, en què la rara avis és qui està molts anys al mateix club.

Vaig tenir alguna oferta per marxar però feia pal. T’ho dic seriosament. Ja em va costar marxar de Ripollet, que va pujar a primera B, per anar a l’Hospitalet, i hi havia 18 quilòmetres. Continuava vivint a Ripollet i vaig intentar buscar el Granollers, que pujava per ser més a prop de casa, i això que la distància era mínima.

És curiós perquè vaig estar 14 anys a Granollers i només 6 a Manresa i molta gent es pensa que soc de la capital del Bages. A Granollers havíem acabat tercers, vam fer play-off... però en no guanyar res ningú ho recorda. És la gran diferència.

És una pena perquè després de tant temps va ser un club històric i nostàlgic, per mi clau. La desaparició va fer que passés de l’ACB a la lliga EBA i es va girar full. La ciutat em va voler fer un reconeixement i l’Ajuntament dona el premi a l’esportivitat, que porta el meu nom. M’hauria fet il·lusió tenir la samarreta al mític pavelló de les Franqueses. Jo i més llegendes que van fer gran el club.

La veritat és que no en recordo cap. Però et confessaré una cosa: el tir més important de la meva carrera no va ser aquell. Va ser en l’últim partit de la lliga que vam guanyar contra el TAU al Nou Congost. I va ser una cistella quan encara faltaven 2 minuts. Era un atac espès, no el solucionàvem, em va arribar la pilota i vaig anotar un tir de dos, i vaig ser conscient en el mateix moment que valia una lliga.

No en soc soci, però en soc accionista. Manresa és una ciutat relativament petita que té la sort de tenir el bàsquet com un punt d’unió. Ha aconseguit que ara hi vagi molta gent d’abans però també molta gent jove s’hi ha enganxat. El Nou Congost és un monument més de la ciutat i això ja ho sap tothom.

El de TDK realment encara ara la gent el diu. És increïble. Després de guanyar la lliga va aguantar un any més i va deixar de patrocinar l’equip. Crec que Baxi també és una empresa que pot tenir aquest recorregut, no potser en èxits, perquè ara és complicat, però sí de vinculació molts anys al club.

No, no. Estic totalment desvinculat del bàsquet. Camino força per ciutat de manera moderada i els caps de setmana, per l’Ametlla del Vallès. Ara faig bicicleta de muntanya.