“Allò del TDK ara és impossible”

Havíem fet diver­ses tem­po­ra­des a un nivell molt alt, estant en els pri­mers llocs de la lliga. Érem un grup en què ens portàvem molt bé, amb un bon ren­di­ment espor­tiu i de cop i volta gua­nyes. Per a un club com el Man­resa això va mar­car un abans i un després.

Les noves tec­no­lo­gies estan fent que hi hagi més incidència, tot va molt ràpid en la comu­ni­cació. És que érem cons­ci­ents que la vam fer molt grossa amb la copa i després amb l’ACB, però és que han pas­sat 25 anys i mai més ha pas­sat cap cosa que s’hi assem­bli. Sem­pre domi­nen els matei­xos.

La diferència de pres­su­pos­tos era gegant. Érem el ter­cer pres­su­post més baix de la lliga. A un jove li diria que és com si en fut­bol guanyés la lliga el Valla­do­lid o el Rayo quan era a pri­mera. En bàsquet seria un Fuen­la­brada. La copa va ser molt bèstia, però l’ACB amb tres play-off amb pista en con­tra és una cosa impos­si­ble de repe­tir-se.

Ell i el Pedro Martínez van mar­car un camí. El Salva havia estat juga­dor de nivell i va posar el seu aspecte tècnic molt impor­tant. Tenia 36 anys i mai es va sen­tir rookie. Venia de ser aju­dant del Pedro. Va aga­far l’equip amb molta per­so­na­li­tat i va tri­om­far i va ser l’entre­na­dor de l’any. A hores d’ara és un refe­rent i segur que d’ofer­tes n’ha tin­gut però no accep­tarà qual­se­vol cosa.

La culpa és de la glo­ba­lit­zació. En la meva època ens cos­tava molt can­viar d’equip, el que intentàvem era estar en un mateix club com més anys millor. Érem molts cata­lans: Lisard, Peñarroya, Este­ller, Cap­de­vila, Sin­gla, el Paco... Ara can­vien molt d’equip, la gent està acos­tu­mada a anar d’aquí cap allà, el tema econòmic influ­eix. Abans quan un juga­dor can­vi­ava molt d’equip era mal vist perquè sem­blava que no s’acon­se­guia assen­tar. Tot al con­trari que ara, en què la rara avis és qui està molts anys al mateix club.

Vaig tenir alguna oferta per mar­xar però feia pal. T’ho dic seri­o­sa­ment. Ja em va cos­tar mar­xar de Ripo­llet, que va pujar a pri­mera B, per anar a l’Hos­pi­ta­let, i hi havia 18 quilòmetres. Con­ti­nu­ava vivint a Ripo­llet i vaig inten­tar bus­car el Gra­no­llers, que pujava per ser més a prop de casa, i això que la distància era mínima.

És curiós perquè vaig estar 14 anys a Gra­no­llers i només 6 a Man­resa i molta gent es pensa que soc de la capi­tal del Bages. A Gra­no­llers havíem aca­bat ter­cers, vam fer play-off... però en no gua­nyar res ningú ho recorda. És la gran diferència.

És una pena perquè després de tant temps va ser un club històric i nostàlgic, per mi clau. La des­a­pa­rició va fer que passés de l’ACB a la lliga EBA i es va girar full. La ciu­tat em va voler fer un reco­nei­xe­ment i l’Ajun­ta­ment dona el premi a l’espor­ti­vi­tat, que porta el meu nom. M’hau­ria fet il·lusió tenir la samar­reta al mític pavelló de les Fran­que­ses. Jo i més lle­gen­des que van fer gran el club.

La veri­tat és que no en recordo cap. Però et con­fes­saré una cosa: el tir més impor­tant de la meva car­rera no va ser aquell. Va ser en l’últim par­tit de la lliga que vam gua­nyar con­tra el TAU al Nou Con­gost. I va ser una cis­te­lla quan encara fal­ta­ven 2 minuts. Era un atac espès, no el solu­cionàvem, em va arri­bar la pilota i vaig ano­tar un tir de dos, i vaig ser cons­ci­ent en el mateix moment que valia una lliga.

No en soc soci, però en soc acci­o­nista. Man­resa és una ciu­tat rela­ti­va­ment petita que té la sort de tenir el bàsquet com un punt d’unió. Ha acon­se­guit que ara hi vagi molta gent d’abans però també molta gent jove s’hi ha engan­xat. El Nou Con­gost és un monu­ment més de la ciu­tat i això ja ho sap tot­hom.

El de TDK real­ment encara ara la gent el diu. És increïble. Després de gua­nyar la lliga va aguan­tar un any més i va dei­xar de patro­ci­nar l’equip. Crec que Baxi també és una empresa que pot tenir aquest recor­re­gut, no pot­ser en èxits, perquè ara és com­pli­cat, però sí de vin­cu­lació molts anys al club.

No, no. Estic total­ment des­vin­cu­lat del bàsquet. Camino força per ciu­tat de manera mode­rada i els caps de set­mana, per l’Amet­lla del Vallès. Ara faig bici­cleta de mun­ta­nya.