PEDRO BARRAL
JUGADOR DEL BÀSQUET GIRONA
“Vinc a sumar i a aprendre”
El base internacional argentí es declara seguidor dels mítics Pepe Sánchez i Pablo Prigioni i assegura que les possibilitats de l’equip es basen en el treball del dia a dia en els entrenaments
Pedro Barral (1994, Buenos Aires) va tocar el cim a la lliga argentina quan va ser seleccionat per a la selecció absoluta del seu país. Era el moment de fer el salt a Europa, però després d’una primera experiència fallida a França intenta que ara sigui la bona a Girona
Tenia clar el 2020 que ja era el moment d’emigrar?
Mai m’he posat objectius a llarg termini i m’agrada estar connectat al present i treballar en el dia a dia. Però per mi també era un somni des de ben petit.
A França (Évreux), però, les coses no van rutllar. Per què?
Va ser difícil per diferents raons. Em vaig lesionar i quan finalment estava bé la lliga es va suspendre i al principi vaig haver de passar una quarantena. Són situacions que no tenia planificades i això també em va crear certa angoixa. Em notava molt accelerat en totes les situacions perquè ho visc tot amb molta passió des de sempre. Quan estava lesionat el club no sabia què fer amb mi i justament va aparèixer l’oportunitat de venir a Girona.
No s’hi va pensar gaire, doncs?
Gens. Em va trucar en Carles Marco i em va fer notar sobretot la qualitat humana de tota la gent que hi ha aquí. No només valoro els coneixements, sinó també això. Venir a treballar cada dia amb persones així és millor perquè generes confiança i crees un vincle més gran.
Esportivament, què li sembla la LEB Or.
Molt interessant. Ja sabia la jerarquia que tenia aquest campionat per molts dels jugadors que hi ha. La barreja entre jugadors molt joves amb gran ambició i projecció i d’altres que tenen molta experiència i qualitat fa que la lliga sigui molt competitiva en tots els sentits. Ja coneixia jugadors que la juguen o l’havien jugat. Sabia on venia.
Va parlar amb algun argentí del bàsquet d’aquí?
Amb Massarelli (Palència) he tingut sempre una molt bona relació. Des de petit he jugat contra ell infinitat de vegades i també vam coincidir de petits en seleccions de la província de Buenos Aires i després a la lliga nacional . Vaig parlar-hi perquè també és el seu primer any.
A l’Argentina era titular indiscutible. Com porta el canvi de rol?
Que aquí hi hagi l’Albert és el que em cal. Estic en un període d’adaptació i un jugador com ell que coneix tan bé aquesta lliga m’ajudarà més enllà que jo jugui més o menys minuts. He vingut a sumar i a aprendre.
El bàsquet argentí és una fàbrica inesgotable de grans bases. Amb quin s’identifica més?
Vaig créixer observant sobretot Pepe Sánchez i Pablo Prigioni, que són dos dels meus grans referents des de ben petit. Amb el temps he descobert més jugadors per mirar de treure el millor de mi mateix, com Campazzo, Vildoza i Laprovittola, que tenen un talent extraordinari. Quan era molt petit també vaig jugar contra Victoriano, que havia estat aquí a Girona.
Aquí no ‘mana’ un base sinó un dels millors pivots del món, Marc Gasol. Sabia que ell era el president quan li van trucar de Girona?
Ho sabia, estic al cas de tot sempre. Això també em va ajudar a fer-me decidir ràpidament perquè no és un detall menor. Et dona una tranquil·litat saber que el president és ell per la jerarquia que té com a professional i pel que m’han explicat, i ara ho estic vivint, l’organització del club és molt bona.
A l’equip hi ha pressió per jugar la fase d’ascens?
Ara tenim dues setmanes clau, però la millor decisió que podem prendre és aferrar-nos als entrenaments. Més enllà de posar-nos objectius a llarg termini el més important ha de ser entrenar de la millor manera possible i això és el que mirem de fer. La victòria comença en el treball diari i no esperant que quan arribi el partit tinguis un bon dia.
Com és l’Obras, l’històric equip argentí on va començar a jugar?
Soc dels afores de Buenos Aires i des de ben petit, quan jugava en un club de barri, sempre m’havien fascinat els partits d’aquest equip. A vuit o nou anys ja m’espavilava per anar a veure els partits. Tornava a casa embadalit per tot allò, els jugadors, la pista, l’ambient, i volia ser-ne part. A la primera que vaig poder vaig anar a fer a una prova i a 14 anys ja m’hi vaig quedar i fins l’any passat. És un club familiar en què tothom sent molt els colors.
Per què el bàsquet i no el futbol?
També jugo a futbol. Soc molt fanàtic del Racing de Avellaneda. Quan jugava a futbol no sentia, però, la mateixa passió que amb el bàsquet, fins i tot quan el miro per la televisió. Veig molts partits de moltes lligues sempre que puc.
Girona, tot i la pandèmia i el confinament, què li està semblant?
Em recorda d’on soc, Morón, a uns 40 km de Buenos Aires. Era una ciutat però també un poble on de petits podíem jugar al carrer, anar en bicicleta i moure’ns d’una manera que a la gran ciutat no ho podíem fer. I Girona té també aquesta tranquil·litat d’un poble gran. Amb la parella ens encanta passejar, veure els paisatges i fer fotografies. Esperem, ara, que tot millori i que puguin venir els seguidors a Fontajau. No m’ho vull perdre.
Notícies relacionades
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.