NOEMÍ JORDANA
VICEPRESIDENTA DE L’UNI GIRONA
“Ha quedat clar, es pot fer”
“Qui et digui que tenia claríssim que guanyaríem la copa t’està enganyant”, afirma la jugadora de la lliga 19 temporades sobre el títol
“Si els grans clubs hi aposten econòmicament, com el València, a l’Uni cada vegada li costarà més”
[Avenida] S’han igualat les coses i a vegades quan agafes un cert respecte a un rival costa de trencar-lo
Noemí Jordana (Torelló, 1980) és la vicepresidenta de l’Uni Girona des que es va retirar, el 2017 i quan era la jugadora en actiu més veterana de la Lliga Femenina –Laia Palau fitxava pel club gironí un any després. Mestra de professió, 19 temporades i 576 partits en competicions FEB amb el títol de lliga a Fontajau el 2015 com a moment àlgid fan que sigui una veu autoritzada. Per començar, del recent títol que va veure “des del sofà de casa”.
I què li va semblar?
Sincerament, qui et digui que tenia claríssim que guanyaríem la copa t’està enganyant [riu]. Des del sorteig que tens l’Avenida a la semifinal, es veu tot més complicat. I també pels resultats d’aquest any, saps que serà una competició molt més dura del que ja és habitual. Després arriba el partit que és mala hora, no saps si dinar abans, després, a la mitja part i se’t posa malament pels nervis... Veus que sí i, al tercer quart, t’endús un ensurt que dius: una altra vegada, no pot ser... Va ties, va. I es gira la truita: la dinàmica a l’últim quart i la negativa d’elles t’empeny en la pròrroga i, com que és la copa, cap a la final.
I a la final pesa l’experiència.
És clar, potser hi havíem perdut els dos partits de lliga abans, però això és una final i es nota tenir una plantilla jove o una veterana. Hem vist com corren més les joves, a la lliga regular, però en la final pesen més els anys d’experiència i les finals jugades tot i que el València té jugadores amb força finals jugades també.
Ens van explicar que vostè intervenia en el fitxatge de Chelsea Gray, l’MVP de la copa, amb qui van coincidir a l’equip el 2015 fins que ella se’n va anar.
És una jugadora espectacular. És boníssima i és molt agradable, treballar amb ella. Té bon caràcter i és una noia 10. Tenir-la... No oblidem que és la base de la selecció dels EUA i un valor afegit. Arribava molt tocada a la copa, havia fet un esforç espectacular per ser-hi, sobretot al primer partit. Hi ha un moment a la semifinal que demanen temps i es queda ajupida a la pista que se li nota. És impressionant, per la seguretat que transmet i la capacitat de jugar l’u contra u que no tenen altres.
També coneix de prop la preparació física. Plantilla curta. I arriben fines, als moments clau.
Sí, han arribat bé. I fixa’t que en aquesta copa, si mires les declaracions dels entrenadors, tothom es queixava del mateix, que arribaven justes. Hi ha el Gernika però la resta... He vist l’equip apurat, tampoc t’enganyo, veterà però que ha sabut aguantar i amb gasolina.
Veient aquest equip fa l’efecte que s’ho passaria bé jugant-hi. Per la importància dels triples.
I tant i la Mar Rovira que fa de comentarista a Teledeporte i és psicòloga esportiva ho va dir, que sempre els equips es connecten des de la defensa i que l’Uni ho fa des de l’atac. I hi estic d’acord, depenem de l’energia i l’alegria que ens donen aquests tirs. I, jo, ja saps que posar-me en una cantonada i tirar triples... Cap problema! Potser sí, de fet, perquè ara amb el Covid no puc anar a jugar amb els amics i si em dones una pilota segurament trencaria el tauler. O potser ni el tocaria...
No la poso en un compromís amb el relleu a la banqueta, però el paper de la Laura Antoja...
L’energia que aporta, tota l’estona. I l’experiència aquesta de saber què dir-los, en cada moment: on punxar i on donar estima, això és un gran punt a favor tenir-la amb nosaltres. A vegades haver estat a la pista, per molt bon entrenador que siguis, i sigui qui sigui, potser et falta el coneixement que té ella i ningú més per saber què es sent.
8 de març, falten de dones al cos tècnic d’equips femenins. I ella en una entrevista ara fa una setmana ens ho diu, que no sap si seguirà perquè de jugadora es pot viure però de segona entrenadora és molt difícil.
Crec que també com que a nivell salarial formar part d’un cos tècnic, a menys que estiguis en un nivell elit, es tant precari i només cal que preguntis en categories de formació, costa. És com un hobbie, una afició i un sou extra. Potser en falten perquè són les pròpies dones les que no fan aquesta aposta. A poc a poc les que ho han fet hi arriben: tenim la Laura a aquí, l’Azu Muguruza al Guipúscoa o la Madelen Urieta a l’Araski. L’Anna Montañana a l’ACB, en el seu moment la Carme Lloveras... Fixa’t per exemple en l’arbitratge i és perquè s’hi ha apostat i, en els entrenadors, és tant precari que és el que et diu la Laura, que som més pragmàtiques i anem a allò segur i que ens ajudi a sobreviure.
Classificar-se per a l’Eurolliga és tenir la temporada salvada a principi de març... És més fàcil renovar o fitxar jugadores.
Però jo estic més contenta per haver guanyat la copa. Sabem que és una competició més atractiva per a elles i que curiosament la mateixa jugadora costa molts més diners fitxar-la per jugar l’Eurocopa que l’Eurolliga, que els dona més prestigi.
Fa quasi dos anys parlàvem després de la copa i van acabar guanyant la lliga i, ara, la setmana que ve dos partits a Salamanca. Podem somniar una final a quatre d’Eurolliga?
Ara s’han igualat les coses i a vegades quan agafes un cert respecte a un rival costa trencar-ho. Hi ha dues coses: l’equip sap que es pot fer però alhora elles estan advertides. No hi ha excés de confiança però les tens amb ganes per haver-les eliminat en una semifinal. I és Eurolliga: els arbitratges són diferents, és més dur i hi ha molts factors com que juguin a casa. I al cap de poc vénen a Fontajau. Un no parar però ha quedat clar que es pot fer: no són invencibles.
Acabem amb el 8 de març. Com veu el bàsquet, amb el model del València, l’Unicaja o la Penya, que més enllà de l’Estudiantes, que ja hi era, són clubs professionals que han creat el seu equip femení. És el camí? O el cas de l’Uni perdurarà més?
Si entren els grans clubs i hi aposten econòmicament com el València, de debò, al model Uni cada vegada li costarà més ser-hi. De fet l’any que ve, nosaltres, compte perquè això s’ha de començar a baixar: el Covid està afectant a molts dels nostres patrocinadors. Però si l’aposta és fer com el Barça, el nostre model sobreviurà molt temps. Si comparem com hi aposta el València o el Barça...
Notícies relacionades
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.