L’última frontera
L’Uni comença avui (20.00 h, Esport 3) l’eliminatòria que podria portar per primer cop un equip català a una final a quatre
La victòria en la copa de les gironines ha animat encara més un duel ara més incert
El llenguatge bèl·lic fa més mal que bé en el periodisme esportiu, però en aquest cas la sensació de viatjar a una batalla final és la que transmet el vestidor de l’Uni davant el doble duel de quarts contra l’Avenida, el primer aquest vespre (20.00 h, Esport 3). Hi ha tres factors que condicionen completament l’eliminatòria. D’entrada, la inesperada i èpica (adjectiu aquí sí ben usat) victòria de les gironines en la semifinals de la copa a València. Després, el descomunal premi que hi ha en joc, ni més ni menys que la presència a la final a quatre de l’Eurolliga, que a Girona canviarien fins i tot per un hipotètic títol de lliga, sobretot després d’haver assegurat la copa. I, tercer, que els dos partits –avui teòricament és el d’anada amb l’Uni com a local– es juguin a Salamanca amb gairebé mil seguidors de l’equip local, la qual cosa desvirtua completament l’esperit de neutralitat que s’espera de tots aquells que organitzen aquestes competicions.
Aquest és, doncs, el tauler de joc. Alfred Julbe i la seva segona, Laura Antoja, cada vegada amb un protagonisme més rellevant, fan èmfasi en la mentalitat amb la qual l’Avenida afrontarà el partit. “Estan ferides”, diu Julbe. “Estan rabioses”, hi afegeix Antoja. “Tant de temps sense gent, serà com jugar en un pavelló ple”, precisa el tècnic, que remarca el treball psicològic que ha fet l’equip per assolir una fita tan buscada pels “dos equips”. “Sabem que, si poden, no aniran a guanyar-nos de deu o quinze, sinó a passar-nos completament per sobre”, adverteix Antoja. “És un equip molt potent, molt ben entrenat, que fa les coses molt bé i que els dos únics partits que ha perdut ho ha fet en la pròrroga, i els hauria pogut guanyar perfectament en tots dos casos”, recorda Julbe.
Per la banda de l’Avenida es treuen, és clar, la pressió de sobre. “Si el 3 d’agost ens haguessin dit que avui estaríem a 80 minuts d’una final a quatre no ens ho hauríem cregut. És a les nostres mans fer-ho realitat. És un partit molt llarg en què caldrà estar present en cadascun dels minuts”, diu la capitana, Sílvia Domínguez.
L’estratègia
Una eliminatòria a dos partits que es decideix per la diferència de punts canvia completament el punt de vista de tècnics i jugadors, ja que l’objectiu no és només la victòria. Cada punt compta. L’Uni va eliminat l’Schio per menys d’una cistella: 85-82 a Fontajau i 77-74 a Itàlia. L’escenari idoni per a les castellanes és repetir l’exhibició de la lliga (79-61) i convertir el partit de divendres en un mer tràmit. L’objectiu de les gironines, en canvi, és resistir com sigui perquè la pressió és per les de Salamanca i amb la pressió solen arribar els dubtes. La jugadora franquícia a l’Avenida, Katie Lou Samuelson, té pocs defectes, però un pot ser la inexperiència si veu que els tirs de les seves companyes no fan diana.
El factor Eldebrink
La sueca és probablement la jugadora que l’Avenida té més problemes per defensar. En el partit de la lliga no hi va ser, però ja en la supercopa, que es va decidir per un resultat ajustat (74-78), l’escorta va fer de les seves (4 de 7 triples) i a València va tornar a ser decisiva (4 de 8) juntament amb Ferrari, que, amb Palau i Gray, sap que si té paciència rebrà sempre en bona posició. Eldebrink, però, no només amenaça la defensa, ja que és efectiva entrant pel mig o forçant faltes. Cazorla, com Samuelson (Katie), encara és inexperta en aquests duels, sobretot en l’aspecte defensiu. Julbe també va saber aprofitar en la copa els errors en la selecció de tir de Hayes, una jugadora que en calent és un perill públic però que, si s’encaparra, apareixen els problemes.
LA PRÈVIA
Palau-Vasic, societat il·limitada
Si hi ha dues jugadores al món que s’han trobat en eliminatòries com aquestes en situacions tant o més adverses que les actuals són Laia Palau i Sonja Vasic. Entre totes dues han jugat 15 vegades la final a quatre. La catalana n’ha guanyat dues i la sèrbia, tres. El 2015, Palau i Vasic van alçar plegades l’Eurolliga (USK Praga) i ho van fer contra el Iekaterinburg, equip en què jugava Sílvia Domínguez, que poques setmanes després fitxaria per l’Avenida. Des de llavors que persegueix aquest objectiu.
