Pare, fill i esperit sant
Bàsquet. La connexió intergeneracional representada per l’esperit d’una llegenda com Gasol i un novell com Bolmaro, més l’ambició de Saras, torna el Barça a l’elit europea
L’Eurolliga és una obsessió permanent a can Barça. No ho va deixar de ser ni després de les victòries del 2003 i el 2010. La primera es va assaborir amb l’actual mànager de la secció, Juan Carlos Navarro, i l’entrenador, Saras Jasikevicius, a la pista, i en la segona Navarro hi va tornar a participar. En la plantilla actual del Barça, la que dimarts va fer el pas de portar l’equip a la final a quatre, s’han unit diferents generacions de jugadors que tenen el trofeu europeu com un desafiament majúscul. Dos dels seus símbols són ara Pau Gasol (1980), que en l’ocàs de la seva carrera busca la cirera d’un pastís de proporcions gegantines, i Leandro Bolmaro (2000), que a l’estiu farà el salt a l’NBA i ho vol fer com el seu admirat Ginóbili, amb el preuat trofeu a la butxaca.
L’ambició del rookie i de la gran llegenda que ja ho ha guanyat tot no és res al costat de la del mateix Jasikevicius, el creador o forjador d’un equip talentós al qual ha obligat a baixar al fang i a admetre que alguns somnis no es construeixen mentre dorms sinó just quan estàs més despert. Jasikevicius, com Guardiola, aspira a aixecar el trofeu en el seu primer any de tècnic després d’haver-lo aconseguit com a jugador.
Fracassos sonats
Hi ha altres membres d’aquest equip que no haurien de necessitar una empenta extraordinària per arribar a Colònia (28-30 de maig) amb una força inusitada. Són fills de diferents fracassos. Mirotic, per exemple, va marxar a l’NBA després de perdre dues finals amb el Madrid contra l’Olympiakòs (2013) i el Maccabi (2014); encara molts se’n fan creus, de com els blancs van caure en aquells partits. Abrines també va viure en la seva pell les derrotes del Barça en les finals a quatre d’aquells mateixos anys, incloent-hi la humiliant desfeta contra el Madrid (62-100) en l’última visita dels blaugrana en la gran cita del bàsquet europeu. En l’equip del 2013 que va perdre contra el Madrid en les semifinals (67-74) també hi havia Jasikevicius, en el seu darrer curs com a blaugrana.
Aquest Barça, però, no està format només per un entrenador sense cap Eurolliga i per jugadors que acumulen fracassos o no tenen experiència en finals a quatre. Així, el club sabia el que feia quan fa dues temporades va fitxar Cory Higgins, campió de l’Eurolliga amb el CSKA el 2016 i el 2019, en què va ser determinant en les dues fases finals. És un jugador que pot tenir, com qualsevol altre, un mal dia però mai s’amaga, i menys en les grans cites. En la final de la copa –amb MVP inclòs–ja ho va demostrar. L’altre home que ja ha celebrat un gran títol europeu –i ho ha fet a Barcelona– és Nick Calathes, campió amb el Panathinaikòs el 2011 al Sant Jordi.
Canvis de rol
L’eliminatòria contra el Zenit ha definit probablement de forma concloent quin és l’equip A de Jasikevicius en aquest tram final de la temporada, almenys per als grans partits que queden. Han perdut protagonisme Westermann, Oriola i Claver; Pustovyi és decoratiu, i Abrines –encara titular– juga menys minuts també pel moment estel·lar de Kuric.
El lituà no té dubtes amb Pau Gasol i la seva evolució, ha donat la batuta de segon base a Bolmaro, fa jugar Hanga pràcticament en quatre posicions i manté la confiança en Mirotic, tot i que la defensa del Zenit el va saber frenar, sovint a plantofades. Calathes i Higgins són intocables, tot i que el grec va patir de valent contra Pangos. L’Armani, a Colònia, ja serà una altra història.
LES DADES
Torna la lliga al Palau
El Barça “celebrarà” la classificació per a la final a a quatre avui al Palau en un partit pendent de la jornada 34 contra l’Obradoiro (21 h), equip que lluita per la permanència. És una jornada ideal perquè Saras reparteixi minuts entre els jugadors amb menys desgast i perquè Pau Gasol continuï l’aclimatació contra pivots físics i corpulents. L’Obradoiro disposa del lituà Birutis (2,13 m), jugador en creixement i amb bons números (10,4 punts i 5,2 rebots), així com Steven Enoch, també de 23 anys (9,2 punts i 4 rebots). El canadenc Robertson (15,1 punts) és el jugador més letal en la línia exterior.
