Juan Carlos Navarro Feijoo (13/6/1980, Sant Feliu de Llobregat). Un paio discret quan va començar a botar la pilota. Un paio discret fa 20 anys quan ja era una de les promeses del bàsquet europeu sent un dels júniors d’or, un paio discret quan va guanyar l’Eurolliga i un paio discret ara com a mànager general del Barça. És el millor que ha tingut Navarro durant la seva trajectòria: humilitat, i no ha canviat mai. Sempre amb la mateixa parella, la Vane; sempre amb el mateix grup d’amics; sempre amb el mateix club. Format al pati de casa amb una cistella vella cuidada pel seu pare, animat pels seus germans a qui els agradava el bàsquet, va ser quan va començar a créixer aquest talent. Un talent per sobre de tot descarat. I amb capacitat per reinventar-se. La seva tècnica per superar jugadors més alts i evitar els taps, com quan jugava amb els seus germans a l’habitació, li va fer desenvolupar aquest tir tan característic bombat. Per això el seu tècnic al planter Agustín Cuesta el va rebatejar com la Bomba Navarro. No podia ser més encertada la descripció. El que va fer en els anys posteriors va ser pur espectacle fent encendre el Palau Blaugrana en les grans nits amb record especial, com el d’ara fa nou anys, en un Barça-Madrid amb 33 punts i 44 de valoració. La seva trajectòria va ser tan explosiva que el 2003, ja com a membre del primer equip, va assolir la primera Eurolliga de la història del club que tant s’havia resistit. No era l’estrella perquè hi havia el trident Bodiroga, Jasikevicius i Fucka, entre molts altres, amb Pesic a la banqueta.

El 2007, quan ja ho havia guanyat tot amb la selecció i amb el Barça, va acceptar el repte de provar l’NBA. Els Grizzlies, on jugava el seu amic Pau Gasol, el van convèncer, i es va tirar a la piscina. L’experiència va durar ben poc, perquè només d’arribar a Memphis van traspassar el seu gran amic als Lakers. Es va convertir en un especialista en el triple i aquell mateix estiu va fer les maletes per tornar al Palau Blaugrana. Allà li quedava una dècada brillant on certificaria ser, segurament, el millor jugador de la història de la secció amb permís d’Epi –era un altre bàsquet–. Com a mínim la Bomba Navarro té dues Eurolligues més que l’estrella dels anys vuitanta i noranta del Barça. El seu punt àlgid li va arribar el 2010, quan en aquell equip de somni al costat de Ricky, Sada, Basile, Lorbek, Grimau, Lakovic, Mickael, Ndong o Morris, dirigits per Xavi Pascual, va tocar el cel d’Europa amb un paper colossal de l’MVP Navarro. El problema va ser la gestió del seu tancament de carrera. Les formes de Nacho Rodríguez i Juan Llaneza no van agradar pel tracte que hauria d’haver tingut una llegenda, i després d’un any dur per lesions i falta de continuïtat, el van convidar a plegar.

El seu futur, però, passava pel club amb un acord de llarga durada i agafant els galons al bàsquet de base al costat de Mario Fernández. L’entrada a la presidència de Joan Laporta va precipitar el que estava cantat: Navarro passava a ser el mànager general. En aquesta nova tasca el primer que va aconseguir va ser un fet inesperat: el retorn de Pau Gasol. Tot i la pressió que hauria tingut perquè portava dos anys sense jugar, l’ex NBA va ser peça clau per al títol ACB i quedar-se a les portes del títol europeu contra l’Efes a Colònia. El seu coneixement i la comunió amb Jasikevicius, amb qui eren amics, ha facilitat el seu camí de les pistes als despatxos.

La retirada de l’11 blaugrana, però, va obrir un ventall de possibilitats de futur. Una d’elles, la de la federació espanyola. Però la va descartar. Amb la selecció espanyola Navarro també va trencar tots els registres i es va retirar convertit en el jugador que més vegades ha defensat la samarreta de la selecció espanyola (254). El palmarès de la seva carrera descriu la seva grandesa: 23 títols amb el Barça i 10 medalles internacionals en els tres campionats grans: Jocs Olímpics, mundials i europeus. Va ser, com no podia ser d’una altra manera, el capità del Barça i de la selecció espanyola.