La contracrònica
Escalfament global a Fontajau
Una hora abans de començar, el WhatsApp bullia per qualsevol pista, per mínima que fos, sobre l’estat físic de Marc Gasol. Hi havia teories per donar i per vendre, però es va imposar un cert realisme gironí: segur que no; allò d’ahir feia mala pinta. I sense el senyor de l’anell, l’ascens ja ens el podríem pintar a l’oli. Marc tampoc va sortir a fer l’escalfament amb els companys. Molts van arrufar el nas. Però, just uns instants després que els companys saltessin al parquet, el nostre Aragorn de la Terra Mitjana gironina va sortir amb un esprint que va fer embogir per primer cop una grada pintada pràcticament tota de roig. La batalla ha començat, van pensar tots.
Al pavelló, l’aire condicionat es va veure sobrepassat totalment pel canvi climàtic i per una acumulació de suor i xafogor que va convertir Fontajau en una monumental caldera de pressió. Va explotar literalment amb el salt inicial. Semblava que hi hagués una prohibició explícita de seure a la cadira. Des del triple inicial de Maxi, acompanyat amb un tsunami sonor, ja ningú va seure durant la primera mitja hora. El president, que dissabte es veia ja mig retirat del bàsquet, observava sovint al·lucinat el que estava passant a la graderia.
Fins i tot el letó Vecvagars, fred com el gel, semblava enfollit després de dos triples seguits. La demència es va esforçar per fer sentir la seva veu, però just abans del descans l’exèrcit de la República, no aquell que deia Montalban sinó el de veritat, va proclamar la independència amb una cridòria que va arribar fins a Waterloo.
En el descans molts haurien venut el seu regne per una aigua glaçada, i ja no diguem per una cervesa. La calma la va rompre la tempesta Gasol. Pilota a dins, cistella segura. Més trons. Però el gegant es va fer més gran. Mentre el pavelló cantava “Marc, Marc Gasol”, va rebre la pilota i, amb un skyhook de manual, va treure un dos més un. Els més joves es fregaven els ulls.
I parlant de joves, Sàbat, que de menut venia amb la família a animar els seus ídols, va tenir minuts de glòria també. Un triple de l’ànima letal dedicat al bàsquet gironí des de Llagostera.
Com es preveia, va arribar la tensió final. Del bàsquet es va passar a una lluita titànica psicològica. Amb 58-60, allò ja feia més pinta de Colosseu romà amb els patricis demanant el sacrifici final als gladiadors. Va ser Maxi –“que bueno que viniste”– el que se la va jugar sol contra el món. “Que boti, que boti Fontajau!” Ni el Pesaro als anys vuitanta.
Amb la final a la butxaca, disbauxa descontrolada i abraçades a la banqueta amb el president mirant de contenir l’emoció enmig, no ens enganyem, d’un petit gran miracle. Catorze anys després, la grada ho tenia clar: “L’any que ve, Girona a l’ACB.” Amb el rellotge a zero, Gasol ja tenia sobre l’espatlla Jawara i cinc jugadors més mentre l’himne immortal de Gloria Gaynor I will survive era cantat per milers de goles de totes les edats, que també es van afegir als crits de l’Estudiantes per acomiadar l’equip madrileny. Un altre any serà.
A partir de llavors, una llarga festa que va acabar amb els jugadors fent una interminable i merescuda volta d’honor i amb una remullada amb cava a tots els periodistes a la sala de premsa. Potser merescuda i tot.