Sincerament aquest és l’any, aquest any sí

Després de tor­nar de qua­tre mesos a l’AEK d’Ate­nes, on he pogut jugar per fi sense molèsties, torno a ser a casa a l’expec­ta­tiva d’alguna oferta ACB per al curs vinent. Però com a culer òbvi­a­ment estic amb els dos ulls posats a Kau­nas. Penso sin­ce­ra­ment que és l’any. Aquest any sí. Durant fases del curs hi ha hagut dub­tes però la rea­li­tat és que la pro­gressió de l’equip ha estat l’espe­rada, una pro­gressió estu­di­ada per arri­bar a la fase deci­siva en òpti­mes con­di­ci­ons de joc, de con­fiança i de resul­tats. La rea­li­tat és que ens hem plan­tat a la final four amb un 3-0 sense pal·lia­tius al Zal­gi­ris. Tot­hom parla de l’Olym­piacòs, i és cert. Però jo que he estat a Grècia puc afir­mar que bàsica­ment pre­pa­ren els par­tits d’Euro­lliga. La lliga grega són 12 equips i, si fa falta, ajor­nen par­tits per pre­pa­rar cites euro­pees. El Barça jugant en l’ACB té el ritme com­pe­ti­tiu més alt. Sé que els Barça-Madrid han per­dut rellevància res­pecte a fa uns anys perquè ara n’hi pot haver vuit o nou en un mateix curs –Euro­lliga, super­copa, copa, ACB...– i abans n’hi havia menys. En alguns clàssics ara s’ha per­dut aque­lla màgia. Però no en un Barça-Madrid com el d’avui. I ho dic com a exca­pità blau­grana, sem­pre excita, revo­lu­ci­ona, apas­si­ona... i més si és en l’Euro­lliga. Volem la revenja del curs pas­sat a Bel­grad. A més, els blancs han tor­nat a demos­trar el seu espe­rit com­pe­ti­tiu, un gen que crec que tenen com a club perquè també passa en el fut­bol i apa­rei­xen quan sem­blen morts. S’haurà d’estar alerta dels par­ci­als que fan dins un par­tit gràcies a la rauxa d’estre­lles com ara Llull, el Chacho i Rudy... Són com tau­rons, quan olo­ren sang et maten. L’has de mat­xu­car dos cops dins un mateix par­tit perquè quan veuen una opor­tu­ni­tat te l’aga­fen sem­pre. Ho van demos­trar con­tra el Par­ti­zan, en què se’ls en va anar de les mans una bara­lla que ha estat deci­siva. Sí que he de dir que par­tits d’aquest nivell, com el que juga­rem en la semi­fi­nal, es juguen a 10.000 revo­lu­ci­ons i la tensió és gran. És nor­mal que hi hagi pica­ba­ra­lles però s’ha de ser cons­ci­ent que som un exem­ple per als joves. El Barça ja suma tres tem­po­ra­des segui­des en la final four. Crec que és inne­go­ci­a­ble que sem­pre hi ha de ser. No obli­gat a gua­nyar però sí a ser-hi. Ja fa 13 anys que no aixe­quem el títol i això parla del nivell que té l’Euro­lliga amb el nou for­mat tot i no haver-hi els equips rus­sos. Estic trist perquè m’ha arri­bat que les penyes blau­grana (Sang Culé Cor Català, Dracs 1991 o Penya Merit­xell), motor del Palau, no han pogut viat­jar a Kau­nas pels preus desor­bi­tats. Una llàstima per una gent que s’hi deixa el cor i en una ciu­tat de bàsquet. Man­tinc con­tacte amb algun juga­dor com sobre­tot l’Àlex Abri­nes i també amb l’encar­re­gat de mate­rial o els de premsa.