Qui ho dona tot no està obligat a més. Això podria definir una Penya que s’hi ha deixat la pell, i no se li pot demanar més perquè ser a semifinals ja era un premi. El problema segurament va ser guanyar a Madrid el primer partit, que va fer creure que era possible. I quan el campió d’Europa s’ha posat a jugar, ha demostrat dues coses: que té una plantilla llarga amb un talent i un nivell físic espectaculars i, sobretot, que està acostumat a jugar cada dos dies un partit d’aquesta intensitat. La Penya ha anat de més a menys. El desgast d’eliminar el Baskonia, l’equip que millor bàsquet havia fet durant el curs, ha acabat passant factura a mesura que passaven les hores i ha quedat clar que Tomic contra un joc interior tan físic no ha pogut aparèixer, i Guy, el nom propi dels play-off, ha desaparegut ofegat en els tres últims partits. És la pura realitat. La dura realitat. I la impotència dels equips que juguen contra els grans. Ahir la Penya va aguantar fins al descans (35-38), però en arrencar el tercer quart es va disparar la diferència (44-58). En el darrer quart, ja amb el partit trencat, els blancs van explotar sobretot Hezonja. La Penya tanca un curs amb nota alta i fent un pas més que el curs passat. L’afició ho va premiar amb una ovació final.