És dijous 3 d’agost del 1961 i el termòmetre marca 27 graus mentre un grup de periodistes espera, a la seu del FC Barcelona, la compareixença del president Enric Llaudet. Els mitjans de comunicació han estat convocats; encara no fa dos mesos que Llaudet és president i l’empresari del tèxtil està prenent les seves primeres decisions al capdavant d’una entitat sacsejada per la final de la copa d’Europa perduda a Berna i el traspàs de Luis Suárez a l’Inter. Però quan el mandatari compareix a un quart de vuit del vespre acompanyat del directiu en cap de les seccions, Joan Piera, la sorpresa és gran: no parla de futbol.

El dia abans, la junta directiva del Barça s’ha reunit i, en el decurs de la trobada, Piera ha presentat la proposta de pressupost de les seccions per a la temporada que comença: 990.000 pessetes dins un pressupost global del club que puja a 134 milions. Es tracta d’una proposta a la baixa respecte a les xifres de l’exercici que ha quedat enrere, i el bàsquet se n’endú la part principal, 475.000 pessetes, seguit per l’atletisme (200.000). Les sensacions amb el bàsquet, però, no són bones: d’ençà del doblet del 1959, l’equip ha anat de baixa, i ha tancat l’última campanya tercer en la lliga, derrotat en la final de copa per 25 punts contra el Madrid, un partit jugat a Bilbao en què el Barça va ser esclafat.

Llaudet anuncia a la premsa que, atesa la crisi econòmica del club, han decidit enretirar les seccions de les competicions oficials. Ja des de l’estiu anterior, encara amb Francesc Miró-Sans de president, hi havia rumors que el futur del bàsquet blaugrana podria perillar. De fet, aquell estiu del 1960, una de les estrelles de l’equip, Buscató, deixa el Barça i marxa a l’Aismalibar de Montcada, potser preveient el que s’acosta. Val a dir, però, que entre 1958 i 1959 Llaudet havia estat el directiu responsable de la secció i havia potenciat l’equip, confegint una plantilla que va repetir el doblet lliga-copa ja aconseguit el 1947. Llaudet, a més, és fill de Josep Llaudet, directiu del Barça als anys vint i un dels assistents a la reunió de la junta directiva culer que el 24 d’agost del 1926 havia aprovat la creació de la secció de bàsquet.

La notícia de la degradació del bàsquet és especialment dolorosa per a Francisco Cano, delegat federatiu del club i pare del Raül Cano, jugador de l’equip. Cano havia assistit el 25 de juny a Madrid, a l’assemblea de la Federació Espanyola, i no en sabia res, de les intencions de Llaudet. En aquesta assemblea s’havia acordat crear un fons per cobrir les despeses de desplaçament dels equips. Per a la federació era bàsic tenir Barça i Real Madrid per tirar endavant aquest projecte que ara quedava tocat. L’adeu blaugrana, a més, deixava els altres equips sense una de les millors recaptacions de la temporada. La sorpresa de Cano esdevé enuig quan Joan Piera l’acusa d’haver anat a Madrid sense cap poder que l’acredités com a representant del FC Barcelona. Cano s’indigna per la desautorització, ja que havia estat el mateix Piera qui li va insistir d’anar a la capital d’Espanya –en tren i en plena revetlla de Sant Joan– a aquella assemblea. De tornada, a més, havia fet l’habitual informe per a la nova directiva sense que ningú li digués res.

Joan Piera temia que defenestrar el bàsquet no fos una bona jugada: “A part del futbol, és l’esport més destacat i amb més repercussió, i en cas de suprimir-se podria provocar situacions desfavorables per al club”, manifesta en la reunió de junta del 2 d’agost, però cal pagar el Camp Nou, encara no s’han venut els terrenys de les Corts i la necessitat econòmica escanya; aquell vespre el consell directiu, tot i els números presentats, tira pel dret prenent la decisió més dràstica.

En paral·lel a la compareixença de Llaudet davant els mitjans, el club lliura una nota oficial escrita en primera persona per Piera en què es pot llegir: “Us prego que no em tingueu rancúnia per aquesta greu decisió que imposen greus circumstàncies, alienes del tot a l’essència esportiva.” Llaudet justificarà la decisió recordant que la duia en el seu programa electoral i expressa la intenció de fundar un “club de secciones deportivas del CF Barcelona” que englobi les seccions, que seran amateurs, “per tal que el soci se’n senti orgullós. No com ara, que les ignora o li són indiferents.”

A principis de setembre, les federacions espanyola (FEB) i catalana es reuneixen amb el president barcelonista. En la trobada, el vicepresident de la FEB, Anselmo López, i el president de la catalana, Ernest Segura de Luna, miren de convèncer el dirigent culer per fer marxa enrere en la decisió, però no se’n surten, tot i que arribats a aquest punt ja se sap que la resta de seccions del club han estat indultades i el bàsquet serà l’única que patirà les conseqüències de la destralada. La tensió arriba al punt màxim quan López i Segura avisen Llaudet que l’espanyola podria expulsar el FC Barcelona, amenaça que no es complirà, ja que, com declararà uns dies més tard el general Jesús Querejeta, president de la FEB, “[Llaudet] ha reconegut la precipitació de la seva acció. El Barça farà tot el que pugui per reparar els perjudicis que s’ha causat a si mateix i al bàsquet espanyol”. Traducció: el Barça pagarà una indemnització a la resta de clubs de primera. Querejeta, a més, culpa els jugadors blaugrana de tot plegat: “No han sabut estar a l’altura de les necessitats del club. Amb una altra actitud per part d’ells no s’hauria produït una situació tan delicada”, declara en òbvia referència a les xifres que cobraven en una època en què el bàsquet continua sent oficialment amateur. Així doncs, el Barça 61/62 competeix en categoria regional en el Campionat de Catalunya, i ho fa amb dos jugadors a la plantilla, Joan Canals i Andreu Valbuena, que decideixen quedar-se com a amateurs, decisió per la qual el FC Barcelona els concedirà la medalla d’argent del club al mèrit.

Després de l’entrada a escena de Querejeta –el franquisme toca el crostó–, Llaudet canvia. El Barça vol tornar a l’elit, però no hi ha cap article que reguli aquesta situació. Malgrat això, als despatxos de Madrid interessa que el club sigui a primera i l’espanyola accepta. D’aquesta manera, el bàsquet culer jugarà la temporada 1962/63 un altre cop a la màxima categoria estatal. Llaudet, que arriba a demanar perdó a l’assemblea de socis de juliol del 1962 per la decisió presa un any abans, decideix, però, fer l’equip sobre la base de l’amateur que ha competit sense pena ni glòria a regional (on ha quedat quart). El nou Barça no tindrà cap nord-americà i els fitxatges seran tots de casa, tret el porto-riqueny Cuello, que torna del Joventut. Això farà que en la campanya del retorn a primera l’equip acabi cuer i se salvi del descens per l’ampliació de la lliga. L’any següent, el conjunt, entrenat per Josep Grau, caurà al pou de segona divisió, i fins al 1965, amb Eduard Portela a la banqueta, no s’estabilitzarà a primera, tot i que els títols encara trigaran a arribar; no serà fins al 1978 que la nova fornada d’uns joves Solozábal, Epi, Sibilio, De la Cruz i companyia guanyi la copa del Rei a Saragossa superant el Madrid. Tanca, així, dinou anys de travessia pel desert.

La primera meitat de la dècada dels seixanta serà nefasta per al bàsquet català d’elit, ja que, a la renúncia del Barça l’any 1961, s’hi afegirà, aquell mateix estiu, la desaparició de l’Orillo Verde de Sabadell. Un any més tard, l’Espanyol abaixarà la persiana després del descens del futbol blanc-i-blau a segona, i el 1964 serà l’Aismalibar el que dirà adeu. Tot plegat permetrà que el Real Madrid fonamenti una llarga hegemonia a escala estatal i europea. Però alerta: el 1963 el club blanc va arribar a aprovar en assemblea dissoldre la secció de bàsquet, cosa que finalment no va succeir. Aquesta, però, és una altra història.