Jo m’estimo més veure-ho pel costat positiu: a algunes jugadores els ha anat bé, no havien parat des del començament de la temporada. Que vinguin amb fam, fresques i ganes de treballar. L’ambient de grup que s’estava generant no es perdrà per això, i ho tenen clar. Sí que quan agafes una bona dinàmica, que van sortint els resultats i creus en allò que fas... Però com que no ho escollim i estava clar, es tracta de fer-ho el millor possible i ser positius.

A partir d’ara tot és important. Ho comentava amb en Jordi [Sargatal] i amb alguna jugadora, que em pregunten pel Galatasaray, i s’ha d’entendre que primer hi ha el Saragossa, i que potser l’eliminatòria amb el Galatasaray comenci diumenge, també. Tot està connectat i tot té relació: comencem avui, seguim demà, anem-les recuperant a totes i generant el que teníem. Abans del Gala hi ha un partit que sabem que serà molt difícil.

Estan fent una temporada fantàstica. I és la continuïtat d’un projecte en què s’han fet bé les coses, diferent al València perquè la inversió és més gran, però amb molt mèrit. Saben a què juguen, tenen molta confiança en allò que estan fent ara, perquè els ha anat bé, i serà enfrontar-se a un equip gran de la lliga.

A mi no em fa mal res!

I encara que ho fos. Cada partit té un abans i un després, i això va passar a Araski. Hi ha moltes coses que passen des d’aquell dia que evidentment no surten. I és bo per a l’equip. El meu pare deia que de tot allò negatiu en podien sortir coses bones, si en saps fer una bona lectura. Sempre recordo aquelles paraules i miro d’aplicar-les, en la vida i en l’esport. I també com a pare. D’allà van sortir coses molt importants per entendre cap a on havíem d’anar, ens va ajudar. Sí que és una derrota que fa mal: t’has d’aixecar, aprendre’n i continuar. I si t’ajuda, està bé.

I què fem? És la nostra realitat i m’estimo més quedar-me en allò que genera de positiu en el nostre procés. La classificació és la que és i veurem fins on arribem: si fem bé les coses potser tindrem algun premi i, si no, a afrontar allò que vingui, però el més important és créixer i aprendre del que et passa.

Tampoc podem pensar que tot anirà bé, que vivim al país de Pinypon. No és el conte de fades de fa deu anys, que ve l’Íñiguez, ho guanyem tot i quedem campions. Això ja no, ja veiem que hi ha pedres pel camí i ho vaig dir en la presentació, que serà un procés i que quan ens passin coses com aquestes ens han de servir per millorar, no per estar donant-hi voltes tot el dia. No. Quines conclusions en trec? Què els puc dir a les jugadores? I que serveixi per continuar endavant. I ho hem fet.

Sí, és clar. Miro de desconnectar però no puc. Quan no entrenes... Hi va haver un moment en la meva vida que vaig prioritzar la família, i el cap està en el que està, però sí que veia coses. I l’Uni sempre el segueixo. M’agrada veure què fa, com... Quan l’he tingut de rival i quan no.

S’hi ha d’estar preparat i és molt important saber adaptar-te, manejar-te i gestionar-les. Reinventar-te: l’ofici d’entrenador és això, mirar de ser millor. Jo hi penso molt, a vegades més del compte i tot. M’obsessiona com comunicar-me amb les jugadores, arribar-hi. Al final són persones que quan veuen que les entens i les vols ajudar en treus coses bones en l’aspecte personal i professional, i estan receptives. Sempre dic que s’hi ha de connectar, una a una, saber com són. I avui dia, amb aquests canvis que diem, encara més. Hi ha moltes coses, i formar un grup és difícil.

És irreemplaçable. Ho podem intentar, en Pau [Condom] fa una feina fantàstica, l’staff, tothom fa el màxim possible i n’estic encantat. Però en Vicenç era en Vicenç. És que el millor de les persones i els grups de treball és que hi ha gent que et dona alguna cosa que ningú més et pot donar. I és per com són! I això com ho fas?

Era afable, disposat a tot a qualsevol hora, saber que hi era... Els mesos que vaig estar amb ell i sempre que he vingut, abans del que li va passar he estat amb ell i hi he sopat. I ara intento, d’una manera privada, saber què passa i fins i tot veure’l.

És el que dius, com entrenador i jugadora va ser un privilegi, i en l’Eurolliga que guanyem, la primera del Ros i l’única, ella va ser molt important. Una de les que més, ella i Sílvia [Domínguez]. Més la Laia, que en aquell moment tenia més ascendència sobre el grup. El que em va aportar... Com a jugadora m’ha fet plorar, igual que jo a ella. Li he tingut molta estima sempre que ens hem trobat i després com a rivals ens hem pegat i ara, treballant junts... Va al límit, mira de fer el màxim per al club i n’està molt preocupada. Amb els anys agafarà aquest pòsit i amb la saviesa que ja té, veure què és prioritari per no haver d’estar a tot arreu amb aquesta actitud que té, sempre bona.

Hi dinava aquest dimarts, amb ella, i estava acollonit! Sí, ho havia intentat abans i vaig estar 12 anys entrenant nois en el València, orgullós del que feia i pensant que era important. En la seva segona temptativa, jo no veia les coses clares al planter amb el club i n’estava una mica decebut... I vaig veure un equip molt i molt bo, em va convèncer i va sortir bé. I quan vaig guanyar la lliga, a Girona, es va posar molt contenta

Volien començar un projecte nou. Abans de la covid-19 em truquen i vaig anar a veure què, a escoltar-los: vam quedar en un restaurant, a Madrid, amb Jorge Recio i Carlos Méndez, m’ho van explicar i jo els vaig dir com ho veia. Ens vam il·lusionar. Els dos primers anys, sincerament, i ara que passa el temps, són molt bons. No només pels títols o arribar a la final de l’Eurolliga o pel tercer lloc d’Eurolliga, o per lligues, copes i supercopes, sinó per com jugava l’equip i com es van fer les coses. Ells van fer un esforç, els vaig demanar fer un pas amb ajudant, preparador físic i físio professionals. I van ser tres noies, totes tres de Salamanca. Un cos tècnic que recordaré tota la vida. El tercer any es va torçar tot, per diferents coses, però sempre em quedaré amb tot allò que és bo.

Pel que va passar amb l’Alfred [Julbe] i jo. Allò va perdurar i sempre ho he dit: vaig reaccionar a una cosa que em va saber greu i potser ho vaig fer de manera exagerada, per com soc. N’hem parlat molt i cada cop que venia passejava per la ciutat i trucava al meu fill dient-li com m’agrada estar a aquí, recordant el temps que hi vam passar. Girona, passi el que passi aquest any, em quedaré amb el que és bo i amb la gent. Els clubs són les persones, i ara em sento responsable de fer-ho el millor possible, per la confiança que em van donar la Laia i en Pere [Puig].

En les primeres trucades sí que hi havia una certa preocupació per com ho faríem, però jo tenia molt clar què pensava. Ho volia explicar bé quan arribés.

Sí que l’entenc. I amb ell quan ens anàvem trobant en partits, però mai hi vaig tenir una proximitat personal. Sí un gran respecte pel que va ser i el que va representar per al bàsquet. I no només a ell; jo respecto el que entrena l’infantil o el cadet, per a mi entrenar és sagrat, i l’Alfred és un dels grans.

Jo no vaig agafar la millor Marta, a nivell emocional venia d’un any molt dur i em vaig centrar a animar-la i ajudar-la a trobar el seu nivell, una Marta pletòrica com hauria pogut ser altres anys. Estic segur que ella aprecia què va mirar de fer-hi en Roberto posant a davant l’àmbit personal a l’esportiu. Tot el que va passar després, com tot, sorpresa entre cometes, però ni hi entro ni en surto.

Aquestes coses també formen part dels canvis en la societat, en com s’ha tractat la dona i en totes les millores que hi ha hagut. Però cal naturalitat. Mira, jo he agafat una jugadora del pit i li he dit el que penso. És el mateix que hauria fet amb un jugador. Hi ha gent que quan ho explico s’ho agafen una mica malament. I és tot el contrari, és respecte. N’hi ha que entrenen diferent les noies; però, no són professionals? O en formació. No deixes de ser entrenador i has de buscar el millor per a elles, com a professionals i com a persones. I jo això ho poso al davant de tot.

Has de vigilar perquè certes persones no ho poden entendre, i en això també has de millorar, amb el pas dels anys. T’hi has d’adaptar, però sempre amb naturalitat. Ho he parlat amb la Laia. Mira, he dit a les jugadores, al vestidor, que les estimo i que m’estan fent recuperar la passió per entrenar. I per a mi és molt important, i s’ha de continuar així. Tu creus que alguna s’ho pot agafar per un altre costat? Mira Rober, les coses si les dius des del cor, de seguida es veu si algú vol manipular o faltar. Potser hi donem massa voltes i si en algun moment m’he passat estant massa actiu en algun entrenament o fins i tot agressiu, no tinc cap problema a agafar-la i dir-li que és per això i per allò. I si expliques les coses des del cor i veuen que el que vols és ajudar-les, no tenen cap problema. Una altra cosa és atacar-la

Abans vam tenir Sant Valentí també! [riu]. A mi les dates, com quan et feliciten per l’aniversari... Demà també fa un any de...

A Girona el club, l’Uni, és molt important. Ho veig pel carrer, al matí vaig a fer un cafè i com que duc el xandall la gent se’t queda mirant i veu que ets l’entrenador. Hi ha llocs on l’equip femení no transmet res, no arriba a ningú. Està molt bé, i mira que ara hi ha el futbol o l’ACB, però l’Uni continua sent l’Uni i la gent és molt fidel. Els aficionats tenen molt d’orgull, i per a mi és un dels motius perquè un entrenador vulgui venir. Com en el meu cas, perquè amb tot el que hi vaig viure, si puc fer alguna cosa un altre cop, ho intentaré. Que es ficaven amb tu perquè venies amb l’Avenida i et vas ficar amb el seu entrenador? Sí. Però si veuen que estàs amb ells i defenses el que se senten seu, aniran a mort amb tu.

No és el moment de parlar-ne, a l’estiu hi ha molt temps i també s’haurà de veure com he estat, jo.