No, gens. Jo aquest any represento el Girona i n’estic molt content. Ho estic gaudint molt.

Continuen sent un equip molt fort. Ja ho eren abans, i amb un reforç com el seu, que els aporta experiència i una mica més d’intel·ligència, potser prenen millors decisions. Ens preparem per frenar-los tots els jugadors, tenen molt de talent.

Continuem parlant i hi ha una de les persones de l’equip que n’està pendent i que mira o ens ve a veure en alguns partits. Aquí també hi ha en Sergi [Martínez] i en Michael [Caicedo], i estan pendents de la nostra evolució.

Molt content, em van obrir les portes de l’ACB i de fet la ciutat m’agrada molt. Sempre vaig créixer en llocs més aviat petits i m’agrada l’ambient d’una ciutat tranquil·la, que és maca i en la qual es pot fer de tot. I el club també, el que és l’afició i el que l’envolta. Estic content de viure-ho aquí i de ser a Girona.

Ho vam parlar amb el meu representant i hi havia diverses opcions. En aquell moment vaig estar parlant amb l’anterior general manager, que era en Jordi Plà, i amb Salva Camps. Ens vam reunir i vam parlar del que jo podia aportar a l’equip i quina era la seva idea. Vaig venir a parar aquí perquè ho vaig veure amb molt bons ulls, tant per al meu possible creixement com pel lloc on pogués evolucionar. Tenint en compte tot això, va ser una decisió que, malgrat ser complicada, perquè era arriscat sense saber-ne res, hi estic millor del que m’esperava.

I tant! Al principi de temporada vaig tenir moltes lesions: una de muscular, una altra em trenco un dit i una altra que em trenco el nas... M’anava enfonsant, però mirava de sortir-me’n, i quan estava a punt de tornar a la pista intentava estar el més tranquil possible. El que més m’agrada és jugar a bàsquet i gaudeixo fent-ho. Ho faig cada dia que jugo, en lloc de trencar-me el cap i castigar-me a mi mateix per haver estat lesionat. M’ho prenc com un aprenentatge.

Aquella victòria va ser molt important per a nosaltres, i de fet el dia abans vaig tenir la mala sort que em van caure a sobre el turmell i em vaig fer un esquinç. Vaig demanar jugar infiltrat i al cap de dos o tres dies ja estava recuperat i corrent de nou.

Va ser un partit complicat i encara quan veig l’última jugada d’ells i les nostres dues últimes, que és un triple de Minda [Susinskas] que vaig dir: si l’encistella ja està. I de cop i volta falla, i quan Pustovyi ens anota un tir curt... Tinc la jugada clavada al cap.

L’última ja va ser massa: una jugada bruta, que caic jo, cau Khem [Birch] ens n’anem a terra i de cop em troba Minda al costat de l’anella, que era la passada que li havia fet jo abans. Sol! Vaig haver de fer una finta, sabia que em vindrien a sobre com bojos: vaig tirar amb l’esquerra com vaig poder, i deu ser dels dobles més importants que he encistellat en la meva carrera.

Aquella mala ratxa, en què dúiem cinc partits seguits perdent i era el sisè, va ser dolenta. És difícil sortir-ne quan et veus al pou i de fet amb altres equips m’hi havia trobat de fins a 11. Costa, sortir-ne. Un cop ho fas et sents alleugerit, i per això necessites els companys, el suport de l’afició i tot el que es pugui.

Tots els equips són molt forts a casa i és complicat guanyar-hi; en qualsevol lliga, et diria, i hem de mirar de trencar-la, però estem tenint mala sort. Bé, sort no, sinó competir fins a un cert punt que després se’ns escapen com amb l’Unicaja i a Tenerife. Podem continuar lluitant els 40 minuts i ho haurem de fer aquests últims partits que ens queden.

Nosaltres volem guanyar el màxim de partits. És clar que estem pendents dels de baix per treure’ns aquest ensurt, però anem partit a partit i volem competir-los al màxim: sumar el major nombre de victòries i quedar el més amunt possible.

Estar concentrats 40 minuts és clau. I un nivell d’intensitat molt alt; són un equip físic i gran. Ens hem de preparar per a qualsevol adversitat, un equip tant top et pot fer un parcial de 7 o 8 a 0 i no pots caure ni deixar-te anar, sinó estar preparat.

La meva vida va ser una mica un embolic, vaig néixer a Rosario i hi vaig estar fins als 6 anys. Després em vaig mudar a Taco [Pozo, província del Chaco] perquè el meu pare hi va anar a treballar d’entrenador de bàsquet.

Allà m’hi vaig estar fins als 9 amb el meu pare i la meva mare. I de Chaco a Misiones, que és on vaig tenir els meus millors anys quant a categories de formació. Amb 15 anys vam quedar tercers a escala nacional guanyant el Boca Juniors, i érem un equip de barri, com aquell qui diu. Aquell mateix 2015 signo pel Peñarol de Mar del Plata per combinar-ho amb la lliga de desenvolupament que es diu allà. I amb 17 ja vaig pujar al primer equip i vaig tenir minuts i protagonisme. Dos anys, fins que em va fitxar el Barça, en el mundial sub 19 vam fer un bon torneig, amb en Leandro Bolmaro.

Era un dels meus somnis, m’ho havia proposat des de ben petit i havia de treballar per estar-hi, en la meva posició, que és en la que més nivell hi ha. M’havia d’arribar l’oportunitat i que estigués preparat. I el meu debut va ser just a Mar del Plata, on havia jugat i debutat amb el Peñarol. I va ser una doble alegria.

És un cop dur. I també, o encara més, no classificar-nos per al mundial l’any passat. Són dos cops seguits i ens estem preparant per canviar el xip, pensar en el futur i en el mundial del 2027: oblidar tot el que va passar perquè va ser molt dolorós i ens n’hem de sortir.