Les dues parts sabem on som. Si en Ricky vol jugar al màxim nivell, la Penya és casa seva i el lloc perfecte per tancar el cercle. Penso que el temps ho posarà tot a lloc i, mai més ben dit, les presses no són bones. A mi m’encantaria, igual que vaig acompanyar-lo en els seus inicis, ara poder-ho fer en el tram final. La seva decisió segur que serà la millor per a la Penya.

Ha estat un factor. Fins al curs passat teníem un model de joc. Però quedar-nos un any abans a les portes de moltes coses arribant a quatre semifinals ens ha fet morir d’èxit. Potser l’èxit era haver arribat fins allà amb el pressupost que teníem. Però vam voler fer un pas més, fer un dibuix diferent de l’equip amb més físic, que no ha sortit bé. Els fitxatges no han rendit o no els hem sabut treure el rendiment. I han pujat joves que potser no estaven prou cuinats i no era el moment. Els estrangers han vist aquests joves i no han acabat de creure que érem prou competitius.

Sí, perquè teníem unes idees i uns estudis que ho reafirmaven. Evidentment aprenem però sí que hem d’anar cap a un canvi de joc, el bàsquet està canviant i hem d’anar cap aquí i s’ha vist en les finals. Ja no podem anar a la Penya d’abans de fins estilistes si no tens diners perquè llavors tenien estil i físic. Amb només estil no arribes lluny. Ha canviat molt el bàsquet.

Hi havia dues coses. La primera, que ha tingut moltes lesions. I, després, que volíem un altre estil de jugador que pogués sortir a defensar i no tenir dos jugadors semblants amb el Tomic.

Ha faltat esperit d’equip. Em preguntaven si hi ha hagut mal ambient. Doncs no hi ha hagut cap cosa extrema més enllà potser d’Onuaku. Però l’equip no ha estat competitiu, no hem estat ambiciosos. Guanyàvem de 8 i no anàvem a més. Perdíem de 7 i passàvem a 27. Aquest esperit que han de transmetre els veterans no l’hem tingut.

De veterans hi ha l’Ante i el Pau perquè en Guillem no està en aquesta franja. Té 10 anys menys que Huertas. L’Ante i el Pau han viscut mil batalles i això ho transmeten a la plantilla. També els hem de demanar liderar no tant per joc sinó també des de fora. Però quan un jugador en la seva carrera ha tingut una forma de fer no li podem demanar el contrari. El problema és que als joves últimament els ha sortit una mica de franc ser en el primer equip. És maco veure joves però, a vegades, no és l’edat sinó la mentalitat i el seu moment. Hem de detectar quan poden fer el salt i han de començar a donar per la Penya.

Són generacions diferents. Tenim alguns jugadors que no han fet una bona temporada i això és tan injust... van premiats a entrenar amb l’absoluta. I quan voles alt és difícil tocar de peus a terra. Les coses que passen amb els joves han de quedar portes endins perquè a vegades no en tenen la culpa ells. De seguida els parlen de diners i de coses irreals que a alguns els funcionen però a molts no. Hem de mirar cap a dins i veure què fem malament. Els pares dels minis ja poden veure partits i estadística en directe. Estem fent monstres amb 10 anys. A vegades hem d’educar l’entorn. No defugirem la nostra responsabilitat. A vegades anem contra natura. Els joves no valoren l’oportunitat de debutar amb la Penya i els donem molt. I ara volem que ho facin amb sentiment perquè això també guanya partits.

Hem de trobar el millor escenari per a ell. A vegades algú repeteix curs a l’escola i s’enganxa al curs nou amb il·lusió perquè troba les eines i està més preparat. Ja ho veurem. Però el Jordi l’hem fet des de baix i volem que creixi.

És un moment d’impacte massa prematur. El tema de les universitats sembla que es regularà però fins que no passi hem de tenir estratègia per aguantar el cop o potser ens haurem de plantejar si val la pena la formació. Hi ha joves que marxen cobrant 1 milió d’euros a l’any. Això és insostenible.

És de les persones més productives de la Penya: té talent, capacitat de detecció i de transmetre què és el Joventut a tothom, tècnics de formació i joves del planter. En cap moment en el planter ens plantegem que hem de guanyar el campionat de Catalunya ni d’Espanya. L’objectiu és que els bons joves puguin arribar al primer equip. La nostra filosofia comença ja de mini i fem un grup Penya. Mai fitxarem jugadors infantils que tinguin edats dubtoses per guanyar tres campionats i després que quan arribin a la realitat no rendeixin. Pagar per un jugador del planter només ho vam fer, i molt poc, per Todorovic. La resta ho han fet perquè creuen en el projecte. I l’últim exponent és Michael Ruzic.

Va molt ben acompanyat i arribarà un moment en què marxarà. Però el llistó és créixer i disfrutar, que és important. No pensa en diners a curt termini sinó a llarg termini. En Ricky o el Rudy van fer un procés semblant, van apostar per la Penya fins que ja no els podíem retenir.

Quan hi ha diners i Eurolligues és lògic que marxin. Amb Feliz, si el bàsquet es jugués com abans, més tàctic o més parat, l’Andrés no podria jugar. Però ara el físic marca diferències. Com a base de l’equip no ha fet el millor any. L’equip no ha fet una bona temporada i era el base titular. Ha tancat partits i això té un preu alt. Està en un procés de maduració i de creixement. Ja fa temps que sabíem que podia passar.

Sens dubte. Algun cop, fent broma, havíem parlat que podia passar. Amb el Dani Miret sí que l’he influït però amb el Carles hem crescut junts. El projecte tenia un cicle i va anar cremant etapes. Segur que tindrà opcions perquè hem fet fora un superentrenador. Però havíem de prendre una decisió.

No es pren la decisió d’avui per demà ni una sola persona. Es tenia clar que a l’estiu canviaríem d’entrenador per començar un nou cicle amb el Dani Miret. Probablement han passat coses injustes que estaven passant i devaluaven el Carles Duran. Potser la decisió meva de fer-lo fora és injusta però també s’ha estat injust amb ell per tot el que havia donat al club. A vegades a altres llocs no saben ni un 5% del que sabem a Badalona però empenyent molt. I aquí en sabem tant, de bàsquet, que en Carles tenia una crítica molt dura que no l’ajudava. L’equip no anava. La semifinal que vam perdre de la copa va ser un punt d’inflexió.

Hem de millorar. Quan vaig veure la retirada del Rudy al Wizink m’emocionava i em feia gelós no fer-ho nosaltres quan és nostre i jo el vaig entrenar el primer any que va venir. És cert que amb diners les idees són més fàcils. Hi ha coses que s’han de prioritzar i hauríem d’apostar pels símbols.

Hi ha clubs que tenen uns pressupostos i no juguen amb les mateixes cartes, no tothom declara el que ha de declarar (cotxes, pisos...). Cada vegada és més difícil estar entre els millors i no oblidem que el Baskonia també va quedar fora de la copa i del play-off. Nosaltres no tenim cap excusa: hem de tenir gent amb ADN Penya que ens doni un plus més.

Els últims anys hem crescut amb massa social. Això és bo però també passa que hi ha hagut gent jove que no sabia, per exemple, què representa Rudy per a la Penya i no el va rebre com tocava. Però la part positiva és que hi ha gent jove i que premia l’equip si enganxa i competeix.

El bàsquet ha fet una volta més i és un jugador estilista, amb qualitat brutal, però aquest punt de competitivitat a vegades no el té. I ja té una edat.

Els badalonins hauríem de posar diners perquè al pregó li posin un avió i vingui des dels Estats Units. Que Badalona, que és bàsquet, tingui un tècnic en l’NBA és la repera. Només cal escoltar-lo com porta Badalona arreu del món. Hem de tornar-l’hi. No li faria falta fer-ho i ho fa.

Seria el vintè any de vinculació. No existeix enlloc més. Tant de bo ho puguem fer però tenim amenaces que costa trobar els joves per l’equip. Té sort el Prat de tenir un president com l’Arseni Conde, que és un referent.

És un exemple més de cap on va el bàsquet. Per qüestions familiars sé com han entrenat amb el Gerard Encuentra al dia a dia. Això és perquè han tingut metodologia, no és flor d’un dia i amb estil.