El meu primer esport va ser el futbol. Tinc dos germans més (Chuks i Uc) i em porto 18 mesos amb tots dos. A casa sempre hem fet molts esports, eren molts entrenaments cada setmana i al final la nostra mare ens va fer escollir una cosa, i tots tres germans vam escollir el bàsquet. Des que era petit sempre hi he jugat.

Extremadament competitiu. A la ciutat es respira molt bàsquet, a tot Califòrnia, de fet. Tots els meus amics juguen a bàsquet, molts de nosaltres vam obtenir beques Division One (D1) per jugar a la universitat. Érem molt competitius entre nosaltres.

Sí, era petit encara, devia tenir entre cinc i vuit anys. Però recordo perfectament que tots els nens a la meva escola tenien una samarreta de Mike Bibby o Chris Webber! A més, quan anava a l’institut vaig jugar alguns partits a mateix pavelló on jugaven els Kings. Encara me’n recordo! El meu equip sempre serà Sacramento.

Quan vaig anar a l’institut de Oak Hill Academy, a Virgínia; tenia 16 anys. Oak Hill és a la costa Est, a sis hores d’avió de Califòrnia. És un programa molt bo de bàsquet, i crec que en dos anys només vam perdre tres o quatre partits.

Sempre he sentit que m’hi podria dedicar. Des que soc petit m’encanta jugar i sempre havia somiat ser jugador professional. Tenia clar el camí que havia de seguir, anar a bons programes de bàsquet i aconseguir una beca per jugar a la universitat.

Sí, som molts! He crescut en una cultura on s’espera l’excel·lència, no pensem que siguem millors que ningú, però les nostres famílies ens han inculcat que si vols alguna cosa has de treballar per aconseguir-la. Els meus pares, per exemple, van créixer a Nigèria i ens han inculcat molts valors. I és dur, perquè ells van créixer d’una manera totalment diferent a com hem crescut jo i els meus germans als Estats Units. Ara mateix, socialment, tinc la sensació que és guai ser nigerià, hi ha com un boom cultural en aquest sentit, però quan nosaltres érem petits la situació era molt diferent. Està bé veure que la perspectiva ha canviat.

Va ser surrealista. També hi havia el meu germà petit i va ser un moment increïble de poder compartir. Tenim una foto d’aquell dia que els meus pares guarden a casa. Mai m’ha faltat res, els meus pares sempre m’ho han donat tot. Sempre he treballat molt i les coses han anat sortint, però quan vaig a Nigèria soc molt conscient que hi ha molta gent allà que també treballa molt i no té la mateixa sort.

Crec que el primer record que tinc és dels play-offs entre els Clippers i els Grizzlies. Recordo que anava a l’institut (2013) i Zach Randolph era un maldecap per a tots. I de cop va aparèixer el número 33 i vaig pensar: no sé qui és, però no el poden defensar!

El meu agent em va parlar de Girona quan era a Itàlia, i recordo que va dir que em volien fitxar i que ell era el president. I vaig pensar: això és interessant! Després em va escriure un dia i em va dir que volia que formés part de l’equip. Jo coneixia l’Eric Vila perquè la seva dona és de Sacramento i allà compartim entrenador. Ell em va parlar molt bé de la ciutat i em vaig acabar de decidir.

Girona és un ambient molt familiar. Podria haver anat a altres llocs, però valoro molt el lloc, els companys, estic a una hora de Barcelona i a trenta minuts del mar. Sé que vaig jugar bé l’any passat i vaig decidir que el meu repte personal seria quedar-me i ser encara millor aquesta temporada. Tinc un somriure cada vegada que trepitjo Fontajau, i això no té preu.

Que un partit no ens defineix. Vam començar molt bé la temporada i després van ser tot alts i baixos. Vaig aprendre a estar tranquil. Tant si les coses van bé com si no. Sempre has de continuar endavant i ser tu mateix.

Quan les coses van bé sempre és fàcil. Però quan no van tan bé no pots trucar i dir que estàs malalt, sempre has d’aparèixer i ser professional. O quan estàs en una situació en què no estàs jugant, has de continuar comportant-te com un professional i rendir al màxim. I no és fàcil quan tens gent a casa que et pregunta per què no jugues i no saben què passa a l’equip i les situacions que hi ha.

Sí, és estrany! En Minda (Mindaugas Susinskas) és el més vell i només té un mes més que jo! L’any passat teníem Khem Birch i Quino Colom. Ara noto que soc l’experimentat i a vegades els companys em miren buscant respostes. M’agrada aquest rol de líder i crec que també hi puc aportar.

Em sento com un artista. És com si tingués un llenç blanc al davant i fos l’hora de pintar. És on puc ser creatiu.