Soc el primer que vol tornar i si fos per mi ja seria a pista, però és una lesió que, com que és muscular, cal temps perquè no hi hagi recaigudes. La situació de l’equip tampoc no és favorable i això fa que tingui més ganes de tornar al parquet i exercir de capità. Ja ho estic fent a fora la pista: parlo amb tothom, miro d’ajudar i donar el meu punt de vista des de fora, però és més difícil. A la pista és més fàcil amb el meu esperit competitiu, perquè les paraules poden ajudar, però no ho son tot.

Els dos estem fora i podem comentar com va el partit, però és difícil i hi ha moments que saltaríem per posar-nos a jugar. No podem i mirem de fer tot el possible amb paraules: ajudar, donar consells... Però el que volem és tornar i ajudar des del tipus de jugador que som.

Tot és un aprenentatge i de tot es pot treure la part positiva. No havia patit mai lesions musculars i són completament diferents a les que havia tingut. Les primeres setmanes són una mala passada, perquè el que vols és jugar i no perdre el ritme ni les sensacions. No poder ajudar l’equip és dur, però pots treballar altres coses fora del bàsquet, físicament. M’ha ajudat a canviar certes coses, com hàbits que potser no tenia, i se’n pot treure la part positiva. Però el que volem és ser al parquet.

Es lesionen dos jugadors importants per a l’equip, al final. Com deies som jugadors diferents, en Juani té talent a dojo i jo soc més d’equip, d’ajudar posant caràcter i to físic a la pista. Guanyes, sí, però és una situació complicada: hi ha hagut entrebancs, no estem tenint resultats i hi ha frustració i manca de confiança. Hem de fer un pas endavant i a poc a poc anar-ne sortint com a equip, perquè és una situació difícil que el que ens fa és fer créixer els nervis i la pressió. I no ajuda. No hem de tenir pressa, d’un dia a un altre no serem un equip diferent, no serem els Lakers. Som el que som, sabem les qualitats que tenim i les hem d’anar millorant per sortir-nos-en endavant.

Els jugadors, encara que no hi siguem ni jo ni en Juani, tenim equip per competir contra qualsevol. Que ajudaria que hi fóssim? Segur, però contra el Granada va ser un partit per a oblidar: no vam estar a l’altura i mereixíem que Fontajau s’enfadés amb nosaltres. Hem de ser autocrítics: jo no recordo haver vist un partit tan dolent com aquest, em sentia part del grup encara que no pogués jugar i amb part de culpa. No crec que fos només per les dues lesions, sinó perquè vam fer un mal partit, físicament i mental la gent no hi va ser i per això va anar com va anar.

Un entrebanc que si hi sumes els altres resultats, que tampoc no volíem, sembla que estiguis al pou i sí que la situació és difícil i es magnifica la frustració, la manca de confiança, els nervis... Però quan comencem a rodar i a agafar confiança serem un equip diferent: podem competir contra qualsevol a l’ACB. Són moments difícils i s’ha de demanar calma a l’afició, perquè la necessitem com mai, que no dubtin que ho seguirem donant tot per intentar canviar coses.

Pressió perquè les coses no estan anant bé, si anessin regulars no n’hi hauria tanta, ni interna ni externa. Tot es magnifica per la mala situació que hi ha ara i l’únic que puc repetir és que això no s’arregla d’un dia per l’altre, sinó pas a pas, ajudar-nos de jugador a jugador, de direcció a jugador, d’afició a jugador, i que depengui de nosaltres donar el màxim per revertir la situació, que estic segur que anirà cap a millor.

Volem demostrar qui som, el bàsquet que podem jugar i com de competitius podem ser. No pensem si ells han guanyat o no, sinó anar pas a pas i retrobar la confiança. I a partir d’aquí seguir endavant i que tot vagi a millor.

Som els primers que volíem competir per tot, els primers que ens agradaria anar a Europa i guanyar-ho tot. I com a jugadors volem aspirar a tot, no són expectatives, sinó un desig: l’any passat ens hi vam quedar a les portes i aquest any ens hagués agradat. Ens agradaria, encara és d’hora i la part positiva és que encara podem canviar moltes coses i que tenim temps.

Som l’equip més jove de l’ACB i segurament no tinguem tanta fortalesa mental com un equip amb la mitjana d’edat molt més alta, com el Tenerife; per posar un exemple. Som gent jove i podem pecar d’inexperiència, però el que no és qüestionable és el que parlàvem abans: les ganes, l’esforç, el compromís... Són coses que no tenen a veure amb l’edat i que depenen de nosaltres: hem de jugar amb més ganes que qualsevol altre equip.

És una situació molt trista i per sort no ha tingut cap pèrdua, està bé dins la desgràcia i el que puc demanar és que la gent sigui conscient de què ha passat i que no se n’oblidin, que després de Nadal ja no se’n parli perquè com a societat pequem d’això. És una gran desgràcia i hem de ser conscients que no se solucionarà en setmanes ni en mesos: he d’ajudar i tenir la major humanitat possible.