Que aixequi el dit qui confiava que la Penya trencaria la tirallonga de 14 derrotes seguides contra el Madrid a Badalona. Pocs. Però els verd-i-negres es van créixer a les adversitats, canviant absolutament el xip de Turquia i tutejant els blancs. Els de Miret se situen en zona de copa, a 8 jornades per acabar la primera volta, però sobretot assoleixen una injecció de confiança total. Tot això el dia que Feliz va rebre una ovació d’un minut amb l’Olímpic dempeus (10.675 aficionats) per a qui ha estat l’ídol els últims anys. Els de Miret van trobar la solidesa necessària igualant en físic el Madrid amb tall a la cella de Vives, el nas sagnant de Kraag i Hanga lesionant-se al turmell. Però va servir per marcar territori i, sobretot, no desfer-se com un equip amb sentiment d’inferioritat com anys anteriors, en què en el primer quart ja es perdia de 20. Campazzo i Tavares van complicar les coses amb un 0-10 (33-42), però la Penya va arribar viva al descans (40-45). En el tercer quart, els blancs van fer una estirada amb un Madrid a qui van avisar i reavisar però sense xiular-li tècniques (44-53). La Penya es va créixer amb un Olímpic de gala que va empènyer l’equip. Dekker va donar equilibri a l’equip, Dotson va assumir i hi va haver la millor versió de Robertson. Amb ells, com sempre Tomic i Pustovyii i dos tirs lliures claus de Vives a 15,2 segons per al final amb 77-73, quan el Madrid s’havia posat a un punt després d’un 0-7 (del 73-65 al 73-72).