La marató

“Per molt mundana que pugui semblar alguna acció, mantingueu-vos-hi el temps suficient i es convertirà en un acte contemplatiu, fins i tot meditatiu”, diu l’autor japonès Haruki Murakami a l’obra De què parlo quan parlo de córrer. Qui sap si Moncho Fernández tenia també aquesta idea al cap quan, just aterrat des de Galícia, entomava la seva primera roda de premsa assegurant que el repte era una marató.

El que és clar és que davant l’estesa sensació de derrotisme que inundava el vestidor, el canvi es va produir. “És difícil. Quan estàs en una situació molt dolenta tot es fa fosc i no veus la llum al final del túnel. És una bola que es fa gran. L’arribada del Moncho ens ha canviat la manera de veure jugar, d’entrenar-nos diferent... Va ser capaç de seguir amb la confiança i donar-nos l’esperança que amb el treball s’aconsegueix. Hem tingut partits més bons que dolents i estem molt contents de la feina que fem entre setmana”, analitzava el capità, Sergi Martínez, també després de l’última victòria aconseguida.

Els passos de la marató que va invocar Moncho Fernández en la seva arribada prenen més rellevància a mesura que s’acosta a la línia de meta. Ara mateix queden set partits, i el coixí de triomfs que separen el Girona del seu perseguidor, el Granada, és de quatre victòries. I amb una corda de seguretat, són diversos els que s’atreveixen a saltar. “Crec que tal com juguem podem guanyar i perdre contra qualsevol. Pensar en el rival ho fem durant la setmana, però no és un aspecte important. Juguem a un ritme molt alt, i el dia que et surten les coses és igual qui tens al davant, serà difícil per ells igualar-ho”, exposava l’ex del Joventut, que tot i no tenir contracte l’any vinent, somriu en visualitzar els colors blanc-i-vermells una temporada més.

Una victòria no converteix un equip en guanyador. L’exdirector de psicologia del CAR de Sant Cugat Pep Marí assegurava en una conferència que són el respecte i l’admiració dues de les claus de l’èxit. La realitat és que les possibilitats de l’èxit, entès com el fet de jugar per primera vegada en la història del club la competició continental, són reals.

“No volem tancar la porta a res. Una de les primeres missions amb en Moncho era que això era una marató, que quedava molt de camí i calia anar passet a passet. Victòria a victòria. Crec que ens ho mereixem, el treball que fem entre setmana està essent increïble, tothom hi posa el seu granet de sorra, els que juguen més i els que juguen menys, tant en atac com en defensa. Estic molt content per l’equip i per la feina que estem fent”, resumia el capità.

S’acosta la línia de meta. Ja es veu a l’horitzó. I només el temps dirà com de gran ha estat aquesta revolució: “Queden set partits i volem aconseguir qualsevol victòria que sigui possible”, sentenciava Martínez