Molt bo, va ser un any molt agradable per a mi i sempre ho dic: la ciutat, amb el meu fill, quan vaig agafar l’equip, que era inesperat i no tenia pensat fer-ho, però era el segon cop que el meu representant hi insistia mitjançant en Pere [Puig], i vaig prendre la decisió d’acabar l’any aquí. Recordo que era una plantilla de molt bon entrenar, sempre al voltant de la Noe [Jordana], que n’era la peça angular. Un grup molt humil que va començar a creure que podia aconseguir alguna cosa gran.

Estava molt ben treballada i no vaig tenir aquell atac d’entrenador de voler-ho fer tot de nou, sinó que era aprofitar la feina que s’havia fet i afegir-hi aquells petits detalls que creia que ens permetrien millorar. Elles van seguir la feina i la veritat és que tot va sortir rodat: vam guanyar tots els partits i quan les coses surten bé veus que has encertat la tecla i que funciona.

Tinc el record d’anar conduint les furgonetes cap a Würzburg [el pavelló de l’Avenida] i jugar-hi un partidàs, allà. Va anar tot molt bé. Crec que es van equivocar plantejant-nos la zona, perquè si una cosa no ens podien fer és una zona. Qualsevol cosa menys zona [riu], perquè érem un equip molt llest; la Noe es posava al pal alt i teníem una manera d’atacar-la amb espais. Quan ho van voler canviar era tard. I després, a casa, recordo el dia de Sant Jordi, que també va anar tot rodat i va ser molt especial.

Al partit d’allà, ser nosaltres. Jo en el primer temps mort els ho vaig dir: “Ens tenen por, estan acollonides. Un equip com Salamanca, físicament superior a nosaltres i amb més rotació, fa zona? Estan cagades! I les guanyarem.” Aquí, és clar, va ser més complicat per l’expectativa, el pavelló ple, hi va haver gent que es va quedar fora i si haguessin obert la grada del fons s’hauria emplenat... Per a mi el més important va ser abaixar el suflé i centrar-nos. Elles tenien talent per venir aquí i guanyar-nos. Un tercer partit hauria estat més complicat.

Era el primer títol del club i en vaig quedar molt content. Jo acabava de passar dos anys molt durs amb el Fenerbahçe, amb molta exigència de jugar finals d’Eurolliga. Em va servir per tornar-me a il·lusionar, seguir el meu procés i la meva carrera.

Vaig dir a l’equip que estàvem fent les coses molt bé, que havíem de ser nosaltres i tindríem moltes possibilitats. I va anar així: a Salamanca amb prou feines van notar la pressió i en canvi a elles se’ls notava molt. I amb aquesta actitud, fer el nostre bàsquet, no havíem de canviar-ho.

La jugadora ha de creure que es pot millorar. Vaig arribar en un equip que estava ben treballat però que tenia una crisi d’identitat. Jo veia que la majoria de les coses eren aprofitables i que l’equip havia de tornar a creure en ell mateix. Sempre has de tocar algun detall. I, a més, acabaven de fitxar Elina Babkina, que duia un parell de partits i que també ens va anar molt bé per a rotació: la Noe en aquell segon partit va jugar amb una grip tremenda, no ens en va dir res però l’hi vaig notar. I Babkina ens va ajudar a donar-li descans.

Al final, has de fer les coses tal com t’agradaria que te les fessin a tu. Reps el que dones. Fins al mes de febrer en Ramon va estar treballant molt bé amb l’equip i per a mi, i sempre ho vaig dir, és igual d’important que Roberto Íñiguez, en aquell títol. I per a mi era molt important que la Noe ho tingués en compte. Jo ho pensava i al final és el seu pare: ha d’estar orgullosa de la feina i hi ha una part que com que està tan ben feta té una continuació. També, si arriba un entrenador i infravalora tot el que s’ha fet abans, la jugadora que és molt important també pot pensar que no ho ha fet tan malament. Hi va haver una bona connexió, a banda que ella és molt professional i jo ho sabia, que faria sempre el que toqués i fos millor per a l’equip.

No. Per a mi era la Noe la diferència. Aquell equip amb una base diferent no seria el mateix i la manera de jugar, sense ella, hauria estat molt complicat.

Va suposar un salt qualitatiu d’on estava el club i fins on va anar a parar. Va ajudar, és clar, però després es va seguir fent molt bona feina a l’Eurolliga, va arribar un altre títol de lliga amb l’Èric [Surís], la copa amb l’Alfred [Julbe]... El club ha estat en uns nivells de competitivitat, sempre, amb els de dalt. València, Avenida... És on ha d’estar sempre i mira que costa, que cada any és més difícil.

Sí, perquè vaig veure molta expectativa perquè venia Roberto... I jo sabia que l’equip tenia molts problemes, per com estava configurat, i que la situació no era gens fàcil. Després vaig tenir la sensació que no era la configuració sinó el dia a dia, que hi havia moltes coses que a mi, com a entrenador i per la meva experiència, no m’agradaven. Per això hi ha hagut canvis que o es feien o era impossible.

Fer les coses bé. Tenia l’Anna [Jòdar] amb nosaltres les 24 hores, tenir en Pau [Osorio]... És tenir aquest compromís. Tu no li pots exigir res a ningú que no viu el dia a dia amb tu, que ve, fa la seva feina i marxa. I hi ha una fredor que no permet que hi hagi connexions, al final, ni empatia. No puc dir-ne res dolent, de la seva feina. Però no és el que m’agrada. I ara per competir necessites excel·lència i si tu no en tens... els altres sí que en tenen.