Anna Carbó
“El club es va fer gran”
“Érem superiors i després de tants anys era la primera vegada que ens hi vèiem. L’equip estava preparat per guanyar l’Avenida”
“Vaig voler aixecar la copa amb una bandera catalana. La senyera em feia il·lusió”
Anna Carbó (1,73 m, 1988), la jugadora que feia més temps que era en aquell equip, és ara gestora d’una entitat bancària a Barcelona. “És inevitable somriure, després de tants anys, quan recordes aquell dia recordes les emocions, la felicitat i la unió de tot el club i sobretot de tota la ciutat que va anar al pavelló a donar-nos suport i un dia molt especial. Després de 10 anys, només tinc records positius”, confessa sobre aquella Diada: “Era la primera vegada que omplíem Fontajau, nosaltres. Hi havia cues per veure un equip femení. Per a mi va ser un punt d’inflexió per al club, que es va fer gran. Aquell dia i en aquella temporada.” “Gràcies a la vostra feina recordo portades i no només d’aquell dia. No era habitual com ara, que és més mediàtic, i en aquest aspecte també va ser molt important”, hi afegeix sobre què va suposar aquell títol. De la final, recorda: “Allà vam guanyar i després de tant temps recordo els nervis i l’entusiasme perquè érem superiors i després de tants anys era la primera vegada que ens hi vèiem. L’equip estava format i preparat per guanyar l’Avenida. Würzburg estava ple i tothom en contra i de la manera que ens anaven entrant les cistelles. Ja com vam celebrar aquella victòria allà va ser especial. I recordo la portada del dia següent, que surto cridant.” “El segon a Girona és que miraves la grada i no es veien ni les escales, tothom anava amb la samarreta i la bufanda, aixecaves el puny i tothom t’aplaudia... No es podia deixar perdre l’ocasió i a més era Sant Jordi. Va ser una nit màgica.” El que sí que vaig voler fer i ho tenia molt clar és aixecar la copa amb una bandera catalana. Si t’hi fixes duc la senyera enganxada al pantaló. La primera copa del club i la senyera em feia il·lusió. Aixecaves la vista i estava ple de senyeres, que vulguis o no a Salamanca l’ambient era diferent”, revela.
De bracet
“De la Caula sempre en tindré bones paraules. Va ser la nostra entrenadora des dels primers anys i va fer que el club pogués anar fent aquests passos per progressar. Va decidir la temporada abans emprendre el camí professional, amb molt encert i molt bo, per cert, i va venir en Ramon [Jordana] i després, en Roberto [Íñiguez], però es podria dir que les primeres pedres perquè s’omplís Fontajau”, reconeix sobre la que va ser la seva entrenadora, menys un curs i mig, tot el seu temps en el club pel qual va fitxar el 2008: “Vaig arribar a l’equip en la Lliga Femenina 2 i guanyar la lliga suposava ser el millor d’Espanya i entrar a formar part dels millors d’Europa amb l’Eurolliga. Per a mi va ser l’evolució del club, i jo amb ell, molt important. Arribes a 2a divisió i acabes sent campió de lliga.” “Els ensenyàvem la manera de fer, els costums d’aquí. I, quan veien que les coses, en el nostre petit nucli, funcionaven, les estrangeres s’hi anaven ajuntant i s’hi adaptaven. Jael, Eva Bou, Èlia, la Noe, Iho... Funcionava i vam acabar fent un equipàs. Mai vaig sentir res dolent de Girona o de l’Uni”, confessa sobre la catalanitat al vestidor. I el canvi de tècnic? “Quan va arribar Roberto, l’equip estava fet, rodava i funcionava. Ell hi va acabar d’alinear quatre peces però amb en Ramon estàvem a dalt i vam fer un bon paper en la lliga i en la copa vam perdre la semifinal amb el Conquero en la pròrroga. En Ramon va formar l’equip i va ser acabar de definir-lo i fer l’últim pas.”
Les dues cares de la moneda
“Ara vaig a Fontajau i, en veure els aficionats, o que s’omple als dos costats amb gent que sempre hi va i n’és habitual... Quan vam començar, que estàvem a Lliga 2, imagina’t, era impensable [riu]. El club ha fet un pas endavant, s’ha professionalitzat i s’ha consolidat a la ciutat: fa molt goig veure quan vaig al pavelló com se’l segueix. I veure la meva samarreta penjada és molt especial”, destaca mirant el passat, que li tenia destinat un final amarg: “Tenia 27 anys i estava en el moment més maco de la meva carrera. Veníem de ser campiones de lliga i debutàvem en l’Eurolliga. I ni m’ho esperava, va ser un cop molt dur anímicament i vaig haver de refer-me i seguir però jo em dedicava a jugar a bàsquet i que et diguin que no hi pots tornar... En recordar-ho em poso trista.” Aquella lesió va precipitar el seu comiat: “Feia dues o tres setmanes que ens entrenàvem i recordo fer-me la ressonància el dia de la supercopa: se me’n va anar el genoll en un entrenament i es va trencar una cosa que no tenia solució. I segueix sense tenir-la encara avui. El tinc trencat i no puc jugar a bàsquet ni fer res d’impacte, se m’infla i encara noto els efectes d’aquella trencadissa. Va ser el dia abans de la supercopa i, quan la gent estava al dinar per preparar-se, jo estava a la ressonància. Em van dir que no tenia cartílag. Jo volia saber si l’encreuat estava bé. Què m’importa si no tinc cartílag? Puc jugar? I no, no tenia solució i va acabar sent així.”
