La temporada 1971-72 del bàsquet de clubs es va acabar aviat atès que la selecció espanyola havia de jugar al maig un preolímpic als Països Baixos buscant plaça per als Jocs de Múnic. Així doncs, a mitjans d’abril lliga i copa estaven enllestides amb doblet del Real Madrid que entrenava l’alacantí Pedro Ferrándiz. El Barça havia quedat segon a la lliga i va caure en semifinals del torneig del KO davant els blancs.

Per preparar la cita neerlandesa, la Federació Espanyola de Bàsquet va muntar un torneig a Barcelona: el I Trofeo Azulgrana, un quadrangular al Palau Blaugrana amb el Barça i les seleccions d’Espanya, Iugoslàvia i el Brasil. L’ambient que envoltava aquells dies la relació entre el barcelonisme i la selecció era força enrarit: el tècnic estatal, Antonio Díaz-Miguel, no havia inclòs cap culer en la convocatòria per anar al preolímpic quan era vox populi que jugadors com Aíto García Reneses i Manolo Flores mereixen haver estat cridats.

Això promet? Establim els precedents: el 5 de setembre de 1971, el Barça i Espanya ja s’havien enfrontat en un partit d’entrenament a la pista del Picadero, molt a prop del Palau Blaugrana, quan la selecció es preparava per a l’Eurobasket d’Essen, un matx que va guanyar l’equip estatal per 79-80 i del qual Justo Conde escriuria: “Los aficionados barcelonistas se habían pasado todo el tiempo abucheando a nuestros seleccionados.” El cas és que mesos després l’organització d’aquell Trofeo Azulgrana va programar el Barça-Espanya com a partit inaugural de la competició. Aquell vespre del 26 d’abril de 1972, en veure un Palau gairebé ple, l’establishment va començar a pensar que potser no havia estat una bona idea repetir aquest partit vist el comportament del públic en el primer duel; de fet, el president del FC Barcelona, Agustí Montal, havia fet unes declaracions preventives deixant clar que “la selección es el equipo de todos” i que “el público azulgrana demostrará su deportividad”. I no només això; una estona abans de començar el partit el president de la Federació Espanyola, el madrileny Enrique Menor, tement potser un resultat no desitjable, va entrar al vestidor del Barça per regalar unes corbates a la plantilla i de passada pregar a l’equip que “ajudés en el que pogués la selecció nacional”, però els jugadors culers, l’entrenador Xabier Añua i no cal dir l’afició no estaven per orgues, com escriuria Josep Maria Casanovas en la crònica del matx a Mundo Deportivo: “Emoción indescriptible con un público entregado por completo. Las canastas azulgrana se traducían en explosiones de júbilo, las del rival en muestras de desencanto.” Tornava a repetir-se el que havia succeït uns mesos abans i abans encara l’any 1969, quan en la final de la Copa d’Europa Real Madrid-CSKA de Moscou disputada a Barcelona el públic català va fer costat majoritàriament als russos, un fet que l’Espanya tardofranquista no va pair gens bé.

Tornant a aquell vespre de primavera, amb un Palau bolcat en l’equip, el Barça va sortir amb Aíto, Josep Maria Soler, Manolo Flores, Norman Carmichael i Charles Thomas. Els 40 minuts de joc van acabar amb empat a 64, igualtat que es mantenia després de la primera pròrroga (74-74). El segon temps extra es va jugar, segons escriuria Lluís Dupré a La Vanguardia, “con muchos nervios y con el ambiente muy caldeado”, i el matx va acabar amb victòria blaugrana per 82 a 81 gràcies a una darrera cistella de Carmichael que va posar la culerada en èxtasi mentre Casanovas parlava de “alegría incontenible de una afición forjada en los estadios de fútbol a la que en ocasiones el baloncesto le va grande”. El blaugrana Charles Thomas, amb 21 punts, i el base madridista de l’equip espanyol Carmelo Cabrera (22) van ser els màxims anotadors del partit.

Anys després Manolo Flores recordaria aquell enfrontament en una entrevista també a Mundo Deportivo: “El ambiente que envolvió al torneo fue de lo más tenso. Al público le sentó muy mal que no fuese llamado ni un solo jugador barcelonista y eso hizo que en todos los partidos de la selección nacional tomase partido por el equipo adversario. [...] Que el Barcelona ganase a la selección sentó fatal en las alturas federativas.”

De fet, el Barça no en va tenir prou derrotant Espanya, ja que l’endemà, en la segona jornada de la competició, l’equip va vèncer també Iugoslàvia (81-78), per tancar la competició caient davant el Brasil per 66-85. Amb un triple empat a dues victòries entre catalans, brasilers i espanyols, els sud-americans s’endurien el trofeu per la diferència de punts. El Barça, però, havia guanyat dues seleccions que estarien mesos després als Jocs Olímpics i havia fet història superant Espanya, un partit el record del qual va ser ràpidament desat en el calaix de les coses que en aquell moment convenia oblidar. I òbviament, és sobrer explicar que aquell torneig mai no va tenir una segona edició.