Els números són els que són, però les interpretacions que se'n poden fer són gairebé infinites. Aquesta és la valoració que qualsevol economista no alineat fa del debat que s'ha generat al voltant de les finances del Barça en els dies previs a l'assemblea. La clau és que els uns i els altres intenten atribuir-se certs ingressos que entren dins les previsions –alguns estan pràcticament garantits i d'altres són més incerts–, però que l'1 de juliol encara no s'havien fet efectius, per dir-ho d'una manera planera. El que els auditors solen qualificar com a excepcions. Una pràctica habitual en el món empresarial, però que a la majoria dels socis, generalment aliens al món de l'economia, se'ls escapa. Per tenir-ho clar: moltes de les partides que s'ha decidit no adjudicar a la gestió de Laporta, s'acabaran cobrant en breu i serviran a Rosell i als seus per poder presentant-se davant els socis els pròxims anys amb uns resultats econòmics positius. Estratègies comptables.

Rere l'actitud acusatòria de la junta actual, que avui proposarà als socis portar la directiva de Laporta als tribunals, s'entreveuen alguns bons propòsits: denunciar la bombolla econòmica en què s'ha convertit un futbol brutalment endeutat; llançar una crida a l'austeritat, i advertir als dirigents que no val tot, que s'han de fer responsables d'allò que gasten. És lloable que la nova directiva faci un esforç de transparència per comunicar als socis tots els malbarataments que troba denunciables, amb noms i cognoms. Però anant al cas concret de Laporta i al seu enfrontament atàvic amb Rosell, s'ha de valorar fins a quin punt tot aquest procés respon a conviccions o a interessos. I trobar el punt mig de justícia. Abans de fer-se oficials els resultats de la due diligence, per exemple, ja han arribat a la premsa filtracions sobre presumptes despeses irregulars. En aquest cas, sense noms ni cognoms, com un ventilador que esquitxa, amb raó o sense, tots aquells que un dia van estar a prop de Laporta. Per altra banda, s'ha d'advertir que atribuir a la gestió de Laporta unes pèrdues globals de 50 milions és, si més no, discutible. Encara més si es vol utilitzar per iniciar una demanda judicial de conseqüències incertes. Aquestes pèrdues es deuen a les decisions que es van prendre l'any 2003 per reconduir la dramàtica situació econòmica que deixava Gaspart. Rosell ho sap bé, perquè va ser ell qui en va executar la majoria quan era vicepresident esportiu i calia fer net al vestidor.

Tenir un club governat pels socis té infinitat d'avantatges. Sobretot sentimentals. Però també algun inconvenient. Per exemple, que el trencaclosques financer que s'escenificarà a l'assemblea, complex fins i tot per als experts, el jutgin uns pocs compromissaris, molts dels quals llegiran els comptes per primer cop pocs minuts abans de votar i, probablement, els trobaran inintel·ligibles. Tant els que ara aprofiten la seva posició de força per encarar el ventilador cap als seus enemics, com els que amaguen els excessos de la seva gestió sota un batibull de números, haurien de posar les coses més fàcils. Perquè la seva guerra, no és la del soci.