La independència és millor
Lamine Yamal va tornar ahir als entrenaments amb la resta del grup i sembla que el Barça de Flick està a punt de recuperar el seu davanter més desequilibrant de cara als propers partits. És una bona notícia per al futbolista, per al seu equip i per al futbol, però la notícia realment important la van fabricar els seus companys hores abans, demostrant que no depenen d’ell per fer el que saben fer, que és competir a un nivell molt alt gràcies a la combinació del talent individual i del treball col·lectiu. Perquè és aquesta combinació, en la qual també participa Lamine, la que ha posat el Barça al capdavant de la lliga i en les primeres posicions de la Champions amb un dels millors rendiments ofensius i defensius d’Europa. Es pot especular que a casa i contra el Brest era més fàcil; i també que si hagués jugat Lamine, el 3-0 fàcilment podria haver estat un 5-0. El millor termòmetre per no errar el tret és mirar totes aquelles coses que els homes de Flick van fer bé contra el Brest a diferència del que no van fer o van fer malament contra el Celta o la Real o l’Osasuna.
L’equip no falla
En aquests partits va fallar la intensitat de la pressió, va fallar la concentració, es van perdre molts duels, va fallar l’inconformisme, va fallar la pausa per no desequilibrar l’equip, es van perdre massa pilotes en decisions o execucions precipitades i es van concedir massa facilitats als atacants rivals. L’absència de Lamine Yamal no explica tota la desacceleració col·lectiva. A Lamine, se’l pot trobar a faltar pel que aporta, però no pel que l’equip deixa de fer. I, contra el Brest, es va trobar a faltar el repertori ofensiu de Lamine a prop de l’àrea rival, però no es va trobar a faltar l’equip. No va fallar ni la pressió, ni la intensitat, ni la competitivitat, ni la concentració, ni la pausa, ni la gestió de la pilota. Com en altres partits, l’equip va marcar el pols del partit, va ser constant, va fer poques concessions i molts jugadors van estar a un alt nivell. No van faltar els gols de Lewandowski, el bisturí de Dani Olmo, l’amplitud de Raphinha, la batuta de Pedri, l’omnipresència de Casadó, el tiralínies de Cubarsí, la seguretat d’Íñigo, ni tan sols el rigor de Kounde o l’assistència de gol de Gerard Martín...
‘Top five’?
Els 17 anys de Lamine ni poden aguantar la responsabilitat de les victòries o derrotes d’un equip com el Barça ni han de fer-ho. És contraproduent per al jugador i encara ho és més per a l’equip blaugrana alimentar la dependència d’un jugador per bo que sigui. El Barça ho va guanyar tot amb Messi, mentre Messi era un plus dins un equip que marcava diferències des del col·lectiu. Després, l’equip va delegar fins a desaparèixer i al final només va quedar Messi. El Barça de Flick va en el sentit oposat. Destaca justament per la transcendència del treball col·lectiu en el joc, en totes les victòries, repartint molt les virtuts, les responsabilitats, el rendiment i, a partir d’aquí, aprofitant els talents individuals. Per això va sortir d’Anoeta contrariat i de Balaídos emprenyat. És comprensible que la intensitat física, mental i emocional del mes d’octubre (Bayern, Madrid...) hagi passat factura després. Però la missió del tècnic alemany al Barça no és fer un equip amb Lamine Yamal i deu més, sinó construir un equip poderós per competir amb l’elit independentment que el nou Golden Boy marqui diferències i s’acabi convertint en el futur Pilota d’Or.
