Moltes vegades el més difícil és fer creure a un equip de professionals en un estil. Un cop ho has aconseguit i els resultats t'acompanyen, sols ser feliç, momentàniament, perquè en aquest esport tot pot fer un gir en un sol partit. Porfi ha implantat un joc ràpid, amb una primera línia defensiva que fa del Valladolid un equip difícil d'atacar, perquè ells busquen que el teu equip no jugui còmode. Aquesta ha estat la clau dels castellans per ser cap de sèrie de la copa. Comença el partit, i per experiència sé que és el moment més complicat per a implantar aquest estil de joc, però Van Lacke en el segon 27 aconsegueix robar una pilota que fa que el seu equip anoti el 2-0. Les cares dels cinc jugadors de pista canvien immediatament i de la pressió del moment, passen a somriure en veure el seu estil en l'inici de partit. Un minut després, una altra pilota recuperada, semblava que el sistema ja estava implantat, però no ha estat així. Una vegada que el resultat es complica, les situacions tàctiques apareixen en forma de diverses posicions zonals que segur que havien preparat, en cas de poder donar una sorpresa en un moment determinat de partit, però ja no és el mateix, ells mateixos no es reconeixen. Cal destacar Cook: qui l'ha vist i qui el veu. El que es va anar diluint a Màlaga després de fer un primer any ple de bona actitud i poder defensiu, havia passat a ser un jugador més anàrquic, que tenia sempre cara de no estar gaudint i que en molts partits es barallava amb els àrbitres. Ahir, Cook, lluny de les boniques accions del seu companys, va ser capaç de fer el millor partit des que és a l'ACB, exceptuant la final de copa que va jugar en aquest mateix pavelló contra el Tau. Director, defensor, calmat, dialogant amb els àrbitres. Excel·lent.

Moltes de les jugades de Power comencen amb una situació de bloqueig directe, en les quals el Valladolid canviava encara amb molts segons per jugar. L'equip val·lisoletà l'ha desenvolupat de la mateixa manera en la lliga, però després del canvi ofegava el seu rival, amb fintes, amb intensitat, ahir no va poder fer-ho i els taronja portaven la pilota amb molta comoditat a les posicions d'avantatge, anotant cada vegada. Finalment, camp obert i improvisació: la primera vegada que Van Lacke ha pogut anotar una cistella en aquesta situació ha estat en el minut 13. Dada clara que no va poder, però només queda felicitar pel que s'ha fet fins ara.

El següent aperitiu va tenir un joc perfecte en el primer quart. Els amants dels sistemes van poder veure les opcions totals de diferents sistemes del canaris. Decidien amb ordre i sense pèrdues i sempre mantenien l'encert i una bona posició de balanç. La resposta tàctica de Messina ha estat moure la banqueta, però el més important són les 12 vegades que ha demanat paciència a tots els jugadors que estaven a la pista. La conclusió és senzilla: la precipitació i el joc individual no triomfen contra un equip amb el treball defensiu que fa els canaris. I ara va de bases. Bellas: correcte però de la seva falta d'implicació ofensiva ha nascut la primera resposta tàctica del Madrid: Tucker amb ell i Prigioni amb Carroll (efectiva fins que Carroll ha decidit anotar des de sota la cistella). Prigioni: la seva precipitació en els dos primers minuts llançant quatre triples ha donat mostres de dues coses: se sent amb confiança, però l'equip s'ha contagiat de la seva precipitació. Green: ha jugat amb una maduresa pròpia d'un gran responent a totes les adversitats del Madrid excepte la falta que va cometre a 2:39 del final. Sergio: decisiu. Alguna cosa està canviant en el canari. Ja no només busca la passada definitiva, bonica, sinó que ataca i se sent protagonista.

Sito Alonso. Entrenador

(www.sitoalonso.com)