D'estils i bases

Mol­tes vega­des el més difícil és fer creure a un equip de pro­fes­si­o­nals en un estil. Un cop ho has acon­se­guit i els resul­tats t'acom­pa­nyen, sols ser feliç, momentània­ment, perquè en aquest esport tot pot fer un gir en un sol par­tit. Porfi ha implan­tat un joc ràpid, amb una pri­mera línia defen­siva que fa del Valla­do­lid un equip difícil d'ata­car, perquè ells bus­quen que el teu equip no jugui còmode. Aquesta ha estat la clau dels cas­te­llans per ser cap de sèrie de la copa. Comença el par­tit, i per experiència sé que és el moment més com­pli­cat per a implan­tar aquest estil de joc, però Van Lacke en el segon 27 acon­se­gueix robar una pilota que fa que el seu equip anoti el 2-0. Les cares dels cinc juga­dors de pista can­vien imme­di­a­ta­ment i de la pressió del moment, pas­sen a som­riure en veure el seu estil en l'inici de par­tit. Un minut després, una altra pilota recu­pe­rada, sem­blava que el sis­tema ja estava implan­tat, però no ha estat així. Una vegada que el resul­tat es com­plica, les situ­a­ci­ons tàcti­ques apa­rei­xen en forma de diver­ses posi­ci­ons zonals que segur que havien pre­pa­rat, en cas de poder donar una sor­presa en un moment deter­mi­nat de par­tit, però ja no és el mateix, ells matei­xos no es reco­nei­xen. Cal des­ta­car Cook: qui l'ha vist i qui el veu. El que es va anar diluint a Màlaga després de fer un pri­mer any ple de bona acti­tud i poder defen­siu, havia pas­sat a ser un juga­dor més anàrquic, que tenia sem­pre cara de no estar gau­dint i que en molts par­tits es bara­llava amb els àrbi­tres. Ahir, Cook, lluny de les boni­ques acci­ons del seu com­panys, va ser capaç de fer el millor par­tit des que és a l'ACB, excep­tu­ant la final de copa que va jugar en aquest mateix pavelló con­tra el Tau. Direc­tor, defen­sor, cal­mat, dia­lo­gant amb els àrbi­tres. Excel·lent.

Mol­tes de les juga­des de Power comen­cen amb una situ­ació de blo­queig directe, en les quals el Valla­do­lid can­vi­ava encara amb molts segons per jugar. L'equip val·liso­letà l'ha desen­vo­lu­pat de la mateixa manera en la lliga, però després del canvi ofe­gava el seu rival, amb fin­tes, amb inten­si­tat, ahir no va poder fer-ho i els taronja por­ta­ven la pilota amb molta como­di­tat a les posi­ci­ons d'avan­tatge, ano­tant cada vegada. Final­ment, camp obert i impro­vi­sació: la pri­mera vegada que Van Lacke ha pogut ano­tar una cis­te­lla en aquesta situ­ació ha estat en el minut 13. Dada clara que no va poder, però només queda feli­ci­tar pel que s'ha fet fins ara.

El següent ape­ri­tiu va tenir un joc per­fecte en el pri­mer quart. Els amants dels sis­te­mes van poder veure les opci­ons totals de dife­rents sis­te­mes del cana­ris. Deci­dien amb ordre i sense pèrdues i sem­pre man­te­nien l'encert i una bona posició de balanç. La res­posta tàctica de Mes­sina ha estat moure la ban­queta, però el més impor­tant són les 12 vega­des que ha dema­nat paciència a tots els juga­dors que esta­ven a la pista. La con­clusió és sen­zi­lla: la pre­ci­pi­tació i el joc indi­vi­dual no tri­om­fen con­tra un equip amb el tre­ball defen­siu que fa els cana­ris. I ara va de bases. Bellas: cor­recte però de la seva falta d'impli­cació ofen­siva ha nas­cut la pri­mera res­posta tàctica del Madrid: Tucker amb ell i Pri­gi­oni amb Car­roll (efec­tiva fins que Car­roll ha deci­dit ano­tar des de sota la cis­te­lla). Pri­gi­oni: la seva pre­ci­pi­tació en els dos pri­mers minuts llançant qua­tre tri­ples ha donat mos­tres de dues coses: se sent amb con­fiança, però l'equip s'ha con­ta­giat de la seva pre­ci­pi­tació. Green: ha jugat amb una madu­resa pròpia d'un gran res­po­nent a totes les adver­si­tats del Madrid excepte la falta que va come­tre a 2:39 del final. Ser­gio: deci­siu. Alguna cosa està can­vi­ant en el canari. Ja no només busca la pas­sada defi­ni­tiva, bonica, sinó que ataca i se sent pro­ta­go­nista.

Sito Alonso. Entre­na­dor

(www.​sitoalonso.​com)