—Li diuen que ve cap a Girona i en menys de 24 hores ja era aquí.

—«Sí, va ser tot molt ràpid. Era al migdia, a punt d'entrar al gimnàs, quan em va trucar el representant. M'explica que hi ha la proposta i que hi ha un 95% de possibilitats que tiri endavant. Va dir que em preparés mentalment, però el cert és que d'entrada vaig quedar-me paralitzada. Després, en l'entrenament de la tarda, el director esportiu del Sóller em va venir a buscar a mitja sessió i em va passar el telèfon, on hi havia el representant: ‘Digues adéu a les companyes, que marxes a Girona.' Va ser un flaix, però la veritat és que estic encantada.»

—Si vostè s'hi hagués negat en rodó, què hauria passat?

—«No hagués passat, perquè coneixia la realitat econòmica de Sóller, i aquí a Girona ja em van dir que si tots dos estàvem contents renovaria per la temporada següent. És a dir, que em donaven més del que tenia. No n'hem parlat encara, però està emparaulat.»

—Quan arriba, què li demanen?

—«L'Anna de seguida em va explicar que havíem d'incidir en el rebot i que havia de jugar de cinc, de pivot pur i no oberta com a vegades havia fet. A l'equip, tant Kelly com Bahí tenen bon tir i ja obren el camp.»

—Vostè fa dues temporades jugava, i molt bé, de quatre.

—«Sí, però venia de ser cinc, que és la meva posició natural. Vaig anar progressant, penetrant, tirant de lluny i fent més coses i per això vaig jugar més oberta. Però ja amb Page l'any passat i aquest amb Confort he jugat més de cinc. M'agrada jugar de cinc i lluitar allà sota.»

—Amb Kelly i Bahí sembla que fa temps que juguin juntes.

—«Jo desconec què han sentit elles, però jo de seguida vaig sentir una química especial. També amb la resta, però en ocupar la mateixa posició i fer treball específic, amb elles, d'una manera especial. És estrany, però immediatament ens hem entès i jo gaudeixo jugant amb elles. Som diferents i alhora les tres peces d'un mateix triangle. I això és molt bo.»

—Mirem enrere. A Sóller, en dues etapes, hi ha estat quatre anys, enfilant el cinquè. Com és? Perquè al poble no hi ha res...

—«És cert. Si vols sortir a la nit algun dia o fer alguna cosa diferent, no hi ha res. Però la gent em va agradar molt des del primer dia. És especial, et tracten molt bé i et coneixen arreu, són molt propers. Realment hi estava molt a gust allà.»

—És a dir, si li hagués arribat la proposta a l'estiu i hagués tingut temps de pensar-ho, no hagués marxat?

—«Potser sí, no ho sé. La veritat és que vaig entrar en un petit estat de xoc quan m'ho van dir. Però vaig fer una reflexió ràpida: Sóller està salvat i econòmicament era un alleujament, a mi em mantenien el contracte i la Sonia [Reis] podia avançar cap a una oportunitat única. Era bo per a tots.»

—Una cosa és la localitat. Jugant, en canvi, amb Murphy acaparant tot de joc, sembla que Girona ha estat una alliberació per a vostè.

—«M'hi sento identificada perquè som totes importants i totes tenim una responsabilitat i això fa créixer el sentiment d'equip. Per a la mateixa Murphy ha de ser molt difícil saber que si no intenta 28 tirs l'equip no podrà guanyar. És cert que perdia protagonisme, cada dia més i aquí, en canvi, em sento més alegre, amb més importància i molt còmoda.»

—En quatre partits: 17,5 punts i 12,3 rebots.

—«Ja ho havia fet fa dos anys a Sóller, amb Page. Després, de mica en mica, vaig anar baixant. Sense buscar culpables, és cert que les circumstàncies m'havien portat a no tenir un protagonisme que aquí he pogut recuperar.»

—Anna Caula deia que vostè era «la peça que faltava».

—«M'alegra que pensi així, però jo sempre em sento part de l'equip. Estic contenta de saber que faig el que necessita l'equip, perquè mai no m'he considerat algú especial, sinó algú que pot fer diverses coses. Si em diuen que no jugui perquè l'equip pugui guanyar, no jugo. Si haig de defensar Chones, ho faig. Si necessiten punts per això o allò altre, faig punts. Si em donen responsabilitats és perquè confien en mi. Ho accepto i endavant, a treballar.»

—Han fet un 5-1 contra equips de la seva lliga, i ara arriben els de dalt. En la primera volta la imatge contra aquests va ser molt bona. L'equip està ara preparat per guanyar-ne algun?

—«Espero que sí i vull pensar-ho així. Podem fer-ho. Som un equip molt complet i hi ha proves que no hi ha res fet abans de començar: amb Sóller vam guanyar a Rivas i després, ja sense mi, van vèncer el Saragossa. Els partits s'han de jugar i crec que el Girona va de menys a més. Anem endavant i progressant. Podem donar la sorpresa si continuem treballant seriosament com ho estem fent.»

—D'aquí a un mes arriba Sóller amb qui, per cert, mai va guanyar el Girona. Serà un partit especial?

—«Sí, perquè hi tinc amigues, allà, però per res més. Un cop estiguem en el partit, Sóller per a mi queda enrere, només vull guanyar amb el meu equip, que és el Girona. Un cop dins, ho sento, però si haig de trepitjar algú ho faré. És el meu caràcter, competir. No celebraré les cistelles, però jugaré com sempre. Potser si el partit fos a Sóller seria diferent, més emocional, però no aquí. El meu present és el Girona, i ells em donen l'oportunitat de guanyar.»

—Projecta el seu futur, la temporada vinent, aquí?

—«Si ha de ser per mi, segur. M'encanta. Més enllà de la ciutat, el meu dia a dia és la cistella i jo el que vull és estar bé amb les companyes, amb la gent del club amb qui haig de compartir cada hora. I des del primer dia, tot ha estat un somriure. He estat en molts vestidors i aquest és excel·lent, amb un sentiment estrany, boníssim. Sembla que faci molts anys que sóc aquí.»

—Per cert, a l'estiu del 2007 va jugar a Moçambic i el 2009 a l'Equador. No pot o no vol parar?

—«L'estiu es fa molt llarg i, físicament, t'oxides. Econòmicament també és bo i, a la vegada, és una nova experiència. Quan vaig anar a l'Àfrica no m'ho vaig pensar i va ser una experiència vital excepcional. Després del que et donen, del que et transmeten... i aquí ens queixem per ximpleries! En tots els sentits és una gran oportunitat i no descarto tornar-hi aquest estiu.»