—Li diuen que ve cap a Girona i en menys de 24 hores ja era aquí.

—«Sí, va ser tot molt ràpid. Era al mig­dia, a punt d'entrar al gimnàs, quan em va tru­car el repre­sen­tant. M'explica que hi ha la pro­posta i que hi ha un 95% de pos­si­bi­li­tats que tiri enda­vant. Va dir que em pre­parés men­tal­ment, però el cert és que d'entrada vaig que­dar-me para­lit­zada. Després, en l'entre­na­ment de la tarda, el direc­tor espor­tiu del Sóller em va venir a bus­car a mitja sessió i em va pas­sar el telèfon, on hi havia el repre­sen­tant: ‘Digues adéu a les com­pa­nyes, que mar­xes a Girona.' Va ser un flaix, però la veri­tat és que estic encan­tada.»

—Si vostè s'hi hagués negat en rodó, què hau­ria pas­sat?

—«No hagués pas­sat, perquè conei­xia la rea­li­tat econòmica de Sóller, i aquí a Girona ja em van dir que si tots dos estàvem con­tents reno­va­ria per la tem­po­rada següent. És a dir, que em dona­ven més del que tenia. No n'hem par­lat encara, però està empa­rau­lat.»

—Quan arriba, què li dema­nen?

—«L'Anna de seguida em va expli­car que havíem d'inci­dir en el rebot i que havia de jugar de cinc, de pivot pur i no oberta com a vega­des havia fet. A l'equip, tant Kelly com Bahí tenen bon tir i ja obren el camp.»

—Vostè fa dues tem­po­ra­des jugava, i molt bé, de qua­tre.

—«Sí, però venia de ser cinc, que és la meva posició natu­ral. Vaig anar pro­gres­sant, pene­trant, tirant de lluny i fent més coses i per això vaig jugar més oberta. Però ja amb Page l'any pas­sat i aquest amb Con­fort he jugat més de cinc. M'agrada jugar de cinc i llui­tar allà sota.»

—Amb Kelly i Bahí sem­bla que fa temps que juguin jun­tes.

—«Jo des­co­nec què han sen­tit elles, però jo de seguida vaig sen­tir una química espe­cial. També amb la resta, però en ocu­par la mateixa posició i fer tre­ball específic, amb elles, d'una manera espe­cial. És estrany, però imme­di­a­ta­ment ens hem entès i jo gau­deixo jugant amb elles. Som dife­rents i alhora les tres peces d'un mateix tri­an­gle. I això és molt bo.»

—Mirem enrere. A Sóller, en dues eta­pes, hi ha estat qua­tre anys, enfi­lant el cinquè. Com és? Perquè al poble no hi ha res...

—«És cert. Si vols sor­tir a la nit algun dia o fer alguna cosa dife­rent, no hi ha res. Però la gent em va agra­dar molt des del pri­mer dia. És espe­cial, et trac­ten molt bé i et conei­xen arreu, són molt pro­pers. Real­ment hi estava molt a gust allà.»

—És a dir, si li hagués arri­bat la pro­posta a l'estiu i hagués tin­gut temps de pen­sar-ho, no hagués mar­xat?

—«Pot­ser sí, no ho sé. La veri­tat és que vaig entrar en un petit estat de xoc quan m'ho van dir. Però vaig fer una reflexió ràpida: Sóller està sal­vat i econòmica­ment era un alleu­ja­ment, a mi em man­te­nien el con­tracte i la Sonia [Reis] podia avançar cap a una opor­tu­ni­tat única. Era bo per a tots.»

—Una cosa és la loca­li­tat. Jugant, en canvi, amb Murphy aca­pa­rant tot de joc, sem­bla que Girona ha estat una alli­be­ració per a vostè.

—«M'hi sento iden­ti­fi­cada perquè som totes impor­tants i totes tenim una res­pon­sa­bi­li­tat i això fa créixer el sen­ti­ment d'equip. Per a la mateixa Murphy ha de ser molt difícil saber que si no intenta 28 tirs l'equip no podrà gua­nyar. És cert que per­dia pro­ta­go­nisme, cada dia més i aquí, en canvi, em sento més ale­gre, amb més importància i molt còmoda.»

—En qua­tre par­tits: 17,5 punts i 12,3 rebots.

—«Ja ho havia fet fa dos anys a Sóller, amb Page. Després, de mica en mica, vaig anar bai­xant. Sense bus­car cul­pa­bles, és cert que les cir­cumstàncies m'havien por­tat a no tenir un pro­ta­go­nisme que aquí he pogut recu­pe­rar.»

—Anna Caula deia que vostè era «la peça que fal­tava».

—«M'ale­gra que pensi així, però jo sem­pre em sento part de l'equip. Estic con­tenta de saber que faig el que neces­sita l'equip, perquè mai no m'he con­si­de­rat algú espe­cial, sinó algú que pot fer diver­ses coses. Si em diuen que no jugui perquè l'equip pugui gua­nyar, no jugo. Si haig de defen­sar Cho­nes, ho faig. Si neces­si­ten punts per això o allò altre, faig punts. Si em donen res­pon­sa­bi­li­tats és perquè con­fien en mi. Ho accepto i enda­vant, a tre­ba­llar.»

—Han fet un 5-1 con­tra equips de la seva lliga, i ara arri­ben els de dalt. En la pri­mera volta la imatge con­tra aquests va ser molt bona. L'equip està ara pre­pa­rat per gua­nyar-ne algun?

—«Espero que sí i vull pen­sar-ho així. Podem fer-ho. Som un equip molt com­plet i hi ha pro­ves que no hi ha res fet abans de començar: amb Sóller vam gua­nyar a Rivas i després, ja sense mi, van vèncer el Sara­gossa. Els par­tits s'han de jugar i crec que el Girona va de menys a més. Anem enda­vant i pro­gres­sant. Podem donar la sor­presa si con­ti­nuem tre­ba­llant seri­o­sa­ment com ho estem fent.»

—D'aquí a un mes arriba Sóller amb qui, per cert, mai va gua­nyar el Girona. Serà un par­tit espe­cial?

—«Sí, perquè hi tinc ami­gues, allà, però per res més. Un cop esti­guem en el par­tit, Sóller per a mi queda enrere, només vull gua­nyar amb el meu equip, que és el Girona. Un cop dins, ho sento, però si haig de tre­pit­jar algú ho faré. És el meu caràcter, com­pe­tir. No cele­braré les cis­te­lles, però jugaré com sem­pre. Pot­ser si el par­tit fos a Sóller seria dife­rent, més emo­ci­o­nal, però no aquí. El meu pre­sent és el Girona, i ells em donen l'opor­tu­ni­tat de gua­nyar.»

—Pro­jecta el seu futur, la tem­po­rada vinent, aquí?

—«Si ha de ser per mi, segur. M'encanta. Més enllà de la ciu­tat, el meu dia a dia és la cis­te­lla i jo el que vull és estar bé amb les com­pa­nyes, amb la gent del club amb qui haig de com­par­tir cada hora. I des del pri­mer dia, tot ha estat un som­riure. He estat en molts ves­ti­dors i aquest és excel·lent, amb un sen­ti­ment estrany, boníssim. Sem­bla que faci molts anys que sóc aquí.»

—Per cert, a l'estiu del 2007 va jugar a Moçambic i el 2009 a l'Equa­dor. No pot o no vol parar?

—«L'estiu es fa molt llarg i, física­ment, t'oxi­des. Econòmica­ment també és bo i, a la vegada, és una nova experiència. Quan vaig anar a l'Àfrica no m'ho vaig pen­sar i va ser una experiència vital excep­ci­o­nal. Després del que et donen, del que et trans­me­ten... i aquí ens quei­xem per xim­ple­ries! En tots els sen­tits és una gran opor­tu­ni­tat i no des­carto tor­nar-hi aquest estiu.»