Quan Porfi Fisac va idear la plantilla a l'estiu va centrar la salvació a tenir un cinc inicial fort. En aquest hi havia un exBarça (Barton), un metralleta (Penney), un NBA (Ayón) i un intimidador interior (Sené). A la posició de base compaginaria Colom i Sergio Sánchez. Ha passat mig curs i no hi són ni Barton –rescindit–, ni Ayón –Spurs–, ni Sené –lesionat– i Penney fa un mes i mig que està lluny del que s'esperava. I l'equip continua guanyant. Per què? Sobretot perquè els que hi ha han fet pinya, han fet equip i han sabut portar a l'extrem allò que el bàsquet és un esport d'equip. Entre tots tapen les moltes mancances que tenen de qualitat... i ho supleixen amb una intensitat espectacular. Tothom és conscient a Fuenlabrada que la segona volta se'ls farà llarga. I que les derrotes començaran a arribar. Però l'objectiu de la permanència ja el tenen a la butxaca i amb l'arribada del patrocinador Mad-Croc han pogut pagar els deutes que tenien amb els jugadors. Un equip amb un líder al vestidor (Laviña) i molts joves desconeguts. Un equip ara mateix amb un perfil més de la LEB que d'ACB pels jugadors que té. Això sí, uns joves que ja podran explicar que han jugat una copa, una cosa que cap d'ells s'hauria imaginat fa tres mesos.