Barcelona, epicentre
La capital catalana acull des d'avui la copa ACB, la final a vuit més apassionant, que enguany torna a tenir el campió, el Barça, com a màxim favorit al títol
Cap dels altres presents està a la seva altura
La copa és aquí. El primer gran dia de la temporada ha arribat. El primer de quatre, de quatre dies que de manera consecutiva reconforten necessàriament l'aficionat. Indiscriminadament, tant el passatger com el fidel.
La copa ACB és la mare de tots els tornejos moderns, una final a vuit en què el joc i l'emoció es confonen, en què les aficions s'agermanen i en què a la pista es destrien els nens dels majors d'edat. El 1984 va néixer una competició amb un format irresistible i des d'aleshores a Europa i horitzó enllà la fórmula s'ha copiat. Set partits, tres finals per al campió. Un vencedor que, 26 anys després, serà glorificat a Barcelona. Al Sant Jordi, recinte de memòria perenne per al gran favorit de la present edició: el Barça Regal, amfitrió i actual campió.
Els llibres
El 1945 contra el Laietà (37-34), el 1946 contra el Montgat (44-35), el 1950 contra el Joventut (46-39) i 1959 contra l'Aismalíbar (50-36). Aquest és el botí del Barça a Barcelona, on els blaugrana arriben en disposició d'assolir el seu 23è títol, corona que el desmarcaria del Madrid al capdamunt de la taula del palmarès –tots dos n'ostenten 22–. L'efemèride és per si mateixa prou important. Arribaria, però, després d'assolir-ne una altra que en el format actual de final a vuit és encara inaudita: encadenar tres títols. Campió el 2010 a Bilbao i l'any passat a Madrid, el Barça reforçaria amb un nou títol l'hegemonia que ostenta en el bàsquet estatal des que Xavi Pascual n'és l'entrenador. Seria la tercera copa seguida i el cinquè títol consecutiu: supercopa 2011, copa i lliga 2011 i la supercopa de la temporada en curs. Una carta de mèrits que obligaria a girar la mirada als inicis dels anys 80, quan els blaugrana van guanyar la copa sis anys de manera seguida (del 1978 al 1983) per mesurar la fita en conseqüència. Tot plegat, una situació que posaria encara més de relleu els anys de secà que es viuen a Madrid, on, per exemple, no guanyen la copa des del 1993.
Al camp
Els llibres empenyen el Barça i, fins a fer el cim, els seus recursos el forneixen. Una plantilla amb una capacitat física inigualable en el torneig que avui comença, infranquejable en el cos a cos i capaç de presentar una segona unitat com la de diumenge a Badalona, formada per Sada, Navarro, Rabaseda, Fran i Perovic. Grandària, alçada, potència. Talent. Fa un mes enrere l'absència de Navarro vulgaritzava uns jugadors que sense el de Sant Feliu se sentien desprotegits. En cap cas, però, els cohibia per martiritzar l'oponent des de la defensa, enemic de l'espectacle indispensable per guanyar. Anotar seixanta punts a un equip dimensionat i conceptualitzat com el blaugrana comença a ser cosa de titans. El treball no l'abandona i l'atac no li és indispensable. L'equilibri és òptim i quan això passa el premi deixa el terreny dels objectius per passar al de les conseqüències. I aquí sí, la qualitat no té rival.
Es busquen arguments guanyadors en la resta de rivals
Sempre s'ha dignificat la copa perquè és el torneig de les sorpreses, però d'això cada vegada en queden menys proves. Enguany,a les innegables credencials que manifesta el Barça Regal i que el propulsen a la condició més alta de favorit, s'hi afegeix el fet que entre els rivals no hi ha ningú que arribi especialment en forma ni que tingui una bateria d'arguments guanyadors com els de Xavi Pascual.
Dues setmanes enrere, el Madrid de Pablo Laso discutia el lideratge de l'ACB al Barça, i el seu tarannà en l'Eurolliga juntament amb la victòria aconseguida contra els blaugrana el 4 de gener (78-74) el presentaven com el màxim contrincant. Ha estat el Top 16, amb el Montepaschi i el Bilbao, que va fer pujar els colors als blancs, fet que ha mostrat un Madrid verd, menys ferotge del que semblava a l'inici de curs. L'equip de Laso no té bases, i que el proscrit Velickovic tingui protagonisme darrerament no és precisament un indicatiu d'estabilitat. El Baskonia té tot el respecte que li dóna la seva història recent, però la temporada dels homes de Dusko Ivanovic no dóna per a grans il·lusions. Prigioni té experiència, però no és el de fa uns anys, San Emeterio està lluny del nivell de la temporada passada i que l'equip jugui molts minuts amb Nemanja Bjelica i Mirza Teletovic d'interiors ja diu molt. Tampoc l'Unicaja, per a qui el Top 16 ha tornat a ser un maldecap i no una oportunitat, presenta arguments consistents per aferrar-s'hi –per exemple, només Freeland, Garbajosa i Berni han jugat ja el torneig–. Rere els pressupostos més alts de la lliga arriben a Barcelona el Banca Cívica, el Mad-Croc Fuenlabrada, el Lagun Aro i l'Alacant. Per a tots ells, guanyar un partit i plantar-se a les semifinals ja serà un premi majúscul.
