Benvingut, Mister Marshall

Si alguna cosa és inne­ga­ble és que els nord-ame­ri­cans s'han tro­bat a Bar­ce­lona com a casa. De fet, els homes de la selecció de Mike Krzy­zewski encara esta­ran tot el dia d'avui a la capi­tal, allot­jats a l'hotel Arts. Aquests dies, a banda de jugar a bàsquet, han sem­blat en certs moments uns estran­gers més que van per Cale­lla a la recerca de sol que no pas juga­dors i estre­lles de l'NBA. Se'ls ha vist fent pae­lles –quina obsessió tan rara que tenen els forans amb els qua­tre grans d'arròs– i han pas­se­jat pels car­rers bar­ce­lo­nins. Evi­dent­ment, no han pas­sat des­a­per­ce­buts. La dele­gació nord-ame­ri­cana, que a la ban­queta ocu­pava dues file­res amb els juga­dors al davant i els assis­tents al dar­rere, viat­jarà direc­ta­ment demà a Lon­dres des de Bar­ce­lona per dis­pu­tar els Jocs havent fet només cinc par­tits de pre­pa­ració. Esta­ran avui a Bar­ce­lona, però l'orga­nit­zació ian­qui no atendrà cap mitjà de comu­ni­cació en el dia de reflexió que els nord-ame­ri­cans apro­fi­ta­ran per fer turisme per Cata­lu­nya amb una suau sessió de tir –que no és segur que es faci–. El públic va estar entre­gat en tot moment al show­time d'un i altre equip. Entre els deu homes que van sor­tir de titu­lars hi havia deu juga­dors o exju­ga­dors de l'NBA. Dels nord-ame­ri­cans, tots, de la selecció espa­nyola: Cal­derón, Pau Gasol i Ibaka i els exju­ga­dors Rudy i Navarro. Abans de començar, tan­ca­ves els ulls i sem­blava un pavelló de la millor lliga del món: hot dogs per tot arreu, samar­re­tes de totes les franquícies (algu­nes d'anti­qua­des) i Mullin, Drex­ler i David Robin­son pre­si­dint el matx. Micròfon en mà, Pau Gasol va donar la ben­vin­guda en el seu idi­oma, després en cas­tellà i també en anglès. Kobe Bryant ho havia fet en anglès. S'ho mirava des de la pri­mera fila un Ricky Rubio que, lesi­o­nat, venia a veure els com­panys, però sobre­tot amb mira­des cons­tants a Kevin Love, com­pany seu als Twol­ves. Els nord-ame­ri­cans es van tro­bar com a casa també a l'hora d'escol­tar el seu himne. Tal com marca la tra­dició NBA no va ser amb un CD, sinó una versió can­tada. Va anar a càrrec de Mònica Green. Amb moltíssi­mes ban­de­res ame­ri­ca­nes a les gra­des. També va sonar l'himne espa­nyol, i també amb mol­tes ban­de­res espa­nyo­les. Senye­res, poques, tot i poder-les entrar amb lli­ber­tat pels acces­sos. Els dos equips es pot dir que juga­ven a casa. El públic va omplir a ves­sar el Palau Sant Jordi, tot al con­trari que en el duel entre l'Argen­tina i els Estats Units de diu­menge, en què hi havia més de qua­tre mil loca­li­tats bui­des. Els Estats Units van fer les delícies de tots i van avi­sar que tor­na­ran. En època de crisi, ben­vin­gut, Mis­ter Mars­hall Estats Units. Tot­hom con­tent.