Ell viu a Barcelona i, no gaire assíduament, però tenim contacte. Quan vaig tornar d'Irlanda ens vam trobar i vam estar parlant de moltíssimes coses, i al final de la conversa em va dir que buscava un ajudant. En aquell moment no em va dir on anava, però li vaig dir que sí. Després, sabent ja que era el Panathinaikòs, vam tornar a parlar: què li podia oferir jo i que esperava ell de mi. Va ser bastant fàcil.

S'ha fet oficial no fa gaire, però el cert és que estava tot parlat des de feia dos mesos ben bons. Em va agradar el projecte, el club i el fet de treballar amb ell. I tenia clar que aquest any, el primer que sortís que valgués la pena, ho agafava. És tornar a ser ajudant, però serà una experiència molt bonica.

Perquè no vaig pensar que el Dusko aniria a un club dolent i que era una bona oportunitat de feina. Tenim bona relació, sempre m'he sentit respectat per ell, i quan em va explicar què buscava i què pensava de mi, em vaig veure identificat. Després em va dir que era el Panathinaikòs, que hi aniria de primer ajudant i em va explicar més concretament què necessitava de mi a la pista i en coses de partits.

Reconec que quan vaig estar amb ell, tot i ser un dels seus ajudants, no vaig tenir una relació gaire íntima ni directa amb ell. Té un bon concepte de mi d'aquella època i sobretot de després, tant del que he pogut fer com a ajudant i entrenador, i del fet de ser valent per marxar del Barça i anar a altres llocs i països. Aquell dia vam parlar de bàsquet, molt profundament, amb calma, molt més que quan estàvem junts, quan la competició t'exigeix només preparar i pensar en el proper partit. Com qualsevol entrenador, quan es fa més gran l'experiència i la maduresa el calma. Veurem com és quan estigui més dia a dia amb ell, si ha canviat gaire, però en general tothom coneix el Dusko.

Volia poder treballar amb el que m'agrada. Seria diferent fer d'assistent en un lloc on has estat set o vuit anys i estar-hi cinc o sis més. Són reptes bonics, però semblants. Això és un altre club, una ciutat nova, i si bé l'entrenador és el mateix, la meva posició no tindrà res a veure amb el que era quan estàvem al Barça. Valoro molt fer bàsquet. Aquest any, quan vaig marxar a Irlanda, va ser perquè vaig decidir que era el moment de parar i fer alguna cosa diferent. Ara m'hi volia tornar a enganxar. Em va sortir molt aviat, però era millor agafar-ho, perquè al mercat no hi ha gaires vacants. No tinc cap problema a ser ajudant, primer o entrenar joves. El que m'agrada és el bàsquet.

Bé, sempre dic que el primer i el que mana és només un, que és el Dusko. Però estava compromès amb Bòsnia quan li va arribar l'oportunitat del Panathinaikòs, i en les dues primeres setmanes els ajudants haurem de posar l'equip en marxa. Em servirà per veure més de prop els jugadors i conèixer-los més.

Fa poc, pensant en la pretemporada, posava els jugadors a la llista i em vaig adonar que posava “Diamantidis”. Penses, no està malament, no? Em fa il·lusió perquè sé que compartiré moltes hores i dies amb jugadors de molt nivell i, per l'experiència al Barça, sé que amb aquest tipus de jugadors n'aprens sempre molt. Recordo parlar amb el Basile, el Lakovic, el Sada i el Trias, i de les converses amb ells, trobar solucions, aprendre'n. I evidentment ara, amb el Diamantidis, un paio treballador, que conserva la il·lusió i amb molta qualitat... Em sento afortunat, és clar.

Hi ha molta diferència entre la lliga i l'Eurolliga. A Europa, i aquest any amb el grup de la primera fase, que és fortíssim, encara més, suposo que sempre jugarem amb 18.000 o 20.000 espectadors en cada partit. És molt motivant, fins al punt que en el moment que està passant ja t'adones que ets molt afortunat.

Com que no es pot guanyar tothom, sempre és bonic trobar-te amb amics i coneguts. Amb el Pesic tinc una molt bona relació i aquest any passat ja el vaig anar a veure uns dies a Munic. I quan juguem contra el Fenerbahçe em trobaré amb el Josep Maria Izquierdo, i amb l'Izqui ens coneixem des que jo vaig començar a entrenar amb 21 anys a la Penya i ell era al júnior. I, és clar, tornar a trobar-me la gent del Barça em fa molta il·lusió. Conec tot el cos tècnic i també els que han entrat nous. Serà un grup dur però molt bonic.

Amb l'Alacant ja hi vaig venir a jugar contra el Barça B. Costa tornar a casa. He tornat poques vegades al Palau perquè tens massa records i a mi em costa: encara sents tot allò com casa teva. Però el tràngol de tornar ja està superat i ara em fa molta il·lusió jugar contra el Barça. M'agrada pensar que podré tornar en un ambient amb les grades plenes, i no com quan vaig venir amb l'Alacant. Van ser 13 anys i en fa quatre que vaig marxar. És molt intens. Sóc molt afortunat d'haver estat allà i, a més, molt afortunat per com vaig marxar: per iniciativa meva, amb títols, amb l'equip a dalt, etc.

Sí, en els últims anys han abaixat el pressupost tres o quatre vegades. Abans era un club que fitxava el millor que hi havia i sempre pensava que com a mínim era equip de final a quatre. Ara ha canviat. Hi ha molts equips amb un pressupost semblant al nostre. Ara bé, tot i això, continua sent molt competitiu: té una gran tradició, bons jugadors grecs, una gran afició al darrere, etc. Però fa tres anys que no guanyen i els últims dos ja no han arribat a la final a quatre. Però ho hem vist a Londres i a Milà, l'Eurolliga no la guanya el que té més. Fent bona feina pots arribar lluny, si bé és cert que amb aquest grup de la primera fase cal anar amb molt de compte: una errada i algun dels bons quedarà fora. El Milà, el Bayern o nosaltres, algú quedarà fora.

Em calen tres coses. La primera són els resultats de l'equip. Això marca molt, perquè al final, amb el pas del temps, recordes el que has guanyat. Acabar la temporada i tornar cap a casa sense haver guanyat és molt fotut. La segona, és poder ajudar molt l'equip i el Dusko, i que em pugui sentir útil per ell i veure que ell se sent ajudat per mi. I la tercera és que la meva dona i jo ens sentim a gust en un país nou. El conjunt d'aquestes tres coses és el que et fa sentir realitzat quan ets treballant fora de casa.