El que ha fet l'Aíto té un mèrit increïble. De fet, jo el vaig conèixer quan jo era afi­ci­o­nat del Coto­ni­fici i anava a veure els par­tits al pavelló del Sant Josep; ell ja entre­nava i ja feia història perquè va posar de moda les rota­ci­ons, jugar amb un tres alt, el famós karate-press quan defen­sa­ven. Després ha estat molts anys, més de qua­ranta, en un món com­pe­ti­tiu com és el d'entre­na­dor a l'ACB i sem­pre estant en clubs de pri­mer nivell i com­pe­ti­tius. Va ser un inno­va­dor, sem­pre va anar un pas per davant, i sobre­tot des­ta­ca­ria que, havent-hi estat més de qua­tre dècades, el mèrit és que ha sabut adap­tar-se als nous temps, als nous equips i als nous estils de joc i de bàsquet. Si no és el més gran de sem­pre, està entre els dos millors.