La situ­ació en la clas­si­fi­cació només obli­gava a una cosa: gua­nyar. L’Espa­nyol no tenia cap altra alter­na­tiva si no volia encen­dre el llum ver­mell d’alarma, i ahir con­tra el Getafe va acon­se­guir la quarta victòria de la tem­po­rada, que li ser­veix per aga­far oxi­gen en la clas­si­fi­cació. Més enllà de l’estadística, el resul­tat va anar per una banda i el joc en sen­tit opo­sat. Els blanc-i-blaus en van tenir prou amb una jugada d’estratègia de Piatti que va aca­ro­nar Gerard Moreno per fer l’únic gol del par­tit. Tres punts balsàmics, o més ben dit de sutura, per tan­car feri­des i evi­tar mals majors. El més con­for­ta­ble de la nit va ser el resul­tat. Una victòria cosmètica que té com a prin­ci­pal objec­tiu cap­gi­rar dinàmiques i apu­jar l’auto­es­tima d’un grup al qual els dub­tes començaven a fora­dar l’ànima com­pe­ti­tiva. Una der­rota ahir hau­ria empès, de mala manera, els de Qui­que cap a la zona baixa de la taula i hau­ria posat con­tra les cor­des el segon any de pro­jecte del madri­leny.

El resul­tat, però, no va anar de bra­cet del joc. Par­tit gris i fred d’un equip fun­ci­o­nal i en alguns moments nerviós, cons­ci­ent de la importància dels tres punts d’ahir. Un par­tit antagònic al del València. Aquell va ser gegantí, un matx que va dei­xar unes sen­sa­ci­ons d’equip gran però amb un resul­tat nefast. Ahir va ser un par­tit de guer­ri­lla, de pas­sos des­con­nec­tats i de retrocés en el joc. L’Espa­nyol neces­sita fer molt més si vol ser un equip de la part alta de la taula. Té ingre­di­ents per fer-ho, però està anes­te­siat per les cir­cumstàncies.

L’angoixa ambi­en­tal va poder en alguns moments amb els dei­xe­bles de Qui­que Sánchez Flo­res. El guió en va ser la mos­tra més fefa­ent. I és que ahir l’Espa­nyol es va entos­su­dir a tor­tu­rar-se a si mateix. Lluny del fut­bol coral i intens de fa una set­mana con­tra el València, els blanc-i-blaus van mos­trar un joc més pre­vi­si­ble i pla. La tera­nyina defen­siva del Getafe també hi aju­dava. Sense bri­llan­tor una jugada ini­cial d’Aarón, per poc no va encen­dre el par­tit. Xut potent del de Mont­meló des de la fron­tal que va obli­gar Guaita a treure una mà per evi­tar el gol. Minuts més tard, una jugada d’estratègia va il·lumi­nar els locals amb una rema­tada de cap d’Her­moso al tra­ves­ser. No hi havia fluïdesa, però sí la sufi­ci­ent cer­ti­tud per bus­car alguna via d’aigua en la defensa madri­le­nya que, en l’apro­xi­mació següent, va estara punt de fer-se un gol en pròpia por­te­ria. Joc a bat­ze­ga­des fins que l’Espa­nyol va estar a punt de dis­pa­rar-se un tret al peu. David López va cal­cu­lar mala­ment una recepció i Ángel li va robar la pilota en la pressió fins que es va plan­tar a l’àrea petita davant Pau López. Era un gol can­tat, però el Getafe va indul­tar l’Espa­nyol. Ho va fer Ángel en el pri­mer xut i Molina en el segon que va treure David López de la línia de gol. Aquesta situ­ació anòmala va ficar la por al cos a l’Espa­nyol. Ner­vis i impre­ci­si­ons a dojo d’un equip baix de moral per la neces­si­tat de sumar una victòria.

Els ànims van remun­tar després de la represa. L’Espa­nyol va fer mal al Getafe tor­pe­di­nant una de les seves for­ta­le­ses: l’estratègia. El con­junt madri­leny no havia encai­xat un gol a pilota atu­rada i, per con­tra, es mos­trava letal en aquesta faceta. Un recurs amb què ja ha fet set gols. Doncs bé, l’Espa­nyol va treure petroli d’una falta des de la fron­tal de Piatti que va tocar sufi­ci­ent­ment Gerard Moreno per fer el seu cinquè gol en la lliga i tren­car, de retruc, la sequera dels últims par­tits. Els últims minuts van ser­vir per cer­ti­fi­car que Pau López és una asse­gu­rança de vida i van des­co­brir un Melendo molt par­ti­ci­pa­tiu que va dei­xar dues bones con­duc­ci­ons que donen un bri d’espe­rança i de qua­li­tat enmig de la fos­cor gene­ral a què està abo­cat l’Espa­nyol. No obs­tant això, la victòria és el millor bàlsam per créixer i ara, amb més esta­bi­li­tat, l’Espa­nyol ha de tro­bar el seu lloc en la lliga, però ho ha de fer amb més i millor fut­bol i apar­cant l’angoixa.